Llum pròpia

Poques són les ocasions en què un espectacle se’n surt a través de fragments de memòria que, en ressonar des de la llunyania, invoquen una presència per desplegar, de manera conjunta, una gran constel·lació del moviment. Constel·lació que pertany a l’espai astral, el lloc on es capbussa la coreògrafa i ballarina flamenca Olga Pericet en el seu desig de seguir i –resseguir– la llum estel·lar que es desprèn de Carmen Amaya. Tanmateix, més enllà del mite i de la memòria de la gran bailaora catalana, Pericet es proposa abordar en el seu darrer treball –Un cuerpo infinito– la figura humana, la de la dona fràgil i patidora que va saber superar-se una vegada i una altra a través de l’art que l’alimentava.

Així, la proposta flamenca, innovadora i perfectament reeixida de Pericet flueix per un espai exterior imaginat a través d’una posada en escena que, malgrat no aconseguir materialitzar la bellesa de l’atmosfera inert que imagina, troba en la música, el cant i la magistral i evocadora actuació de la ballarina cordovesa, la grandesa i la magnitud del flamenc.

Envoltada de cantants, músics i d’altres coreògrafs convidats als quals dota de llibertat creativa, Pericet –Premio Nacional de Danza 2018–, crea un treball coral que reconstitueix la Capitana. A través d’un exercici d’autoconeixement i introspecció, la ballarina s’emmiralla en el bategar incessant i, a voltes, impossible, de la bailaora del Somorrostro fins a acabar literalment extenuada. Els girs inesperats, les torsions sinuoses del cos, el repicar d’un zapateado capaç d’incrementar-se a una velocitat de cent en dècimes de segon, o el so d’unes castanyoles que invoquen la memòria ancestral del flamenc són el ressò d’un record que, assentat per sempre en el firmament, brilla amb llum pròpia.