En un bosc, de nit

Del capvespre a l’albada, tot passa en una nit a Liberté, filmada en un bosc d’eucaliptus a l’Alentejo. Els eucaliptus tenen mala fama: se suposa que les seves arrels ho absorbeixen tot i impedeixen cap altra vida al marge de la pròpia. El cas és que, d’una manera estranya, perquè és un film que vol abordar el desig, hi ha alguna cosa putrefacta, moribunda, en els personatges (o potser les presències corporals) de la nova pel·lícula d’Albert Serra, aquest gran creador d’atmosferes del cinema contemporani. Hi han influït els eucaliptus? Com suggereix el mateix cineasta, els llibertins del segle XVIII del seu film transporten un malestar que arriba fins als nostres temps i que, reflectint-ne la foscor, es manifesta en uns cossos que, atraient-se mecànicament, no semblen experimentar cap alegria quan es miren i es toquen?

Hi ha alguna cosa certament obscura i inquietant a Liberté, que, inspirant-se lliurement en els textos dels escriptors francesos llibertins en una mutació de la seva obra teatral homònima presentada l’any passat al Volksbühne de Berlín, Serra posa en escena amb una mena de cruising imaginari de mitjan segle XVIII. Tal cosa, ho reconeix, ha sorprès el mateix Serra, que observa aquest trist món llibertí d’una manera distant que fa palpable que li resulta aliè. Per això mateix no hi ha una mirada morbosa cap a les relacions depredadores, d’us i abús entre els cossos sense que mai ningú aconsegueixi el que desitja, fins i tot en aquelles en què es fa més explícit el sadomasoquisme.

Tanmateix, és precisament en aquestes situacions (com ara la de la noia penjada que demana ser més castigada) on hi és menys allò que Albert Serra es proposa i majorment aconsegueix: crear imatges mai vistes i que, a més, a vegades són portadores d’una bellesa pertorbadora. I és així que, més que en el sexe explícit, allò més fascinant té a veure amb el que és menys visible: amb el fet de mostrar i amagar a través dels enquadraments, amb el que deu passar sense ser vist dins de les cadires portables instal·lades en el bosc, amb la treballada il·luminació en penombra d’una inspiració pictòrica, en el misteri de la seqüència final en què es fa clar. En l’ aspecte relatiu a la composició i la llum de les imatges, el film és magistral. A més, a través del voyeurisme dels seus habitants, Liberté ens fa pensar com a espectadors: en un desig de veure més que, com els personatges del film, sempre es frustra. A nosaltres, però, potser ens resta la imaginació.