Tot per la seva pàtria

A principis del 1845, quan els primers destacaments de la Guàrdia Civil van arribar a les comarques catalanes, la premsa destacava que els seus “individuos han sido bien recibidos y con general aceptación, tanto por su aseo como por su buen comportamiento en los cuatro o cinco días que están en esta, y es de esperar que serán apreciados de los hombres honrados y amantes del Gobierno, al paso que temidos del mal vivir y perturbadores de la tranquilidad”. La cita anterior apareix en el llibre La Guàrdia Civil. Espina dorsal de l’Estat espanyol a Catalunya (1844-2018), un estudi de l’historiador Josep Clara (Girona, 1949) en el qual, per primera vegada, es ressegueix la presència de la Benemérita al nostre país. La institució havia estat fundada l’any anterior; i, si bé va néixer amb la idea de crear un cos de policia no militarista, es va acabar convertint en una “veritable força armada que per la seva dependència del Ministeri de Defensa ajudarà a consolidar el poder militar de l’Estat”, tal com destacava fa anys l’historiador Diego López Garrido en un estudi clàssic sobre la matèria.

En el llibre de Josep Clara, publicat per Editorial Base, es ressegueix amb detall el procés de desplegament d’aquest cos, que es va caracteritzar per un creixement constant de les plantilles (que van passar de 505 efectius el 1846 a 1.069 el 1871) i una presència homogènia arreu del territori. Ben aviat, però, la Guàrdia Civil va passar d’aquell cos idíl·lic que es retratava el 1845 al que apareixia en una crònica de dotze anys després, en la qual se’l descrivia com un “símbolo y garantía de la propiedad y de la seguridad de los terratenientes”; i, al mateix temps, com un “blanco de las protestas e iras jornaleras”. Aquest paper de braç armat de la classe propietària es va consolidar durant la Restauració (entre el 1875 i el 1923), quan aquest cos va ser emprat com a força de xoc per reprimir els conflictes obrers i pagesos, cada vegada més freqüents. Un dels exemples que apareixen en el llibre és el d’una protesta a Ripoll, després del tancament d’una fàbrica, en la qual la Guàrdia Civil va disparar contra uns obrers que reclamaven treball. La intervenció va provocar la mort d’un manifestant i en van ferir tres més. El pes creixent de la Guàrdia Civil és ben paradigmàtic de la militarització de l’ordre públic, la sistemàtica violència política i social i la incapacitat dels governs de torn per fer-hi front.

La Guàrdia Civil també es va convertir en un instrument al servei dels cacics de torn. El 1923, per donar-ne un exemple, un destacament del cos es va dedicar a bloquejar totes les entrades de la ciutat de Figueres per impedir “que salieran carruajes si no llevaban sus ocupantes un permiso especial del Gobernador civil, permiso que solo tenían los agentes del apoderado del Marqués de Olérdola, con perjuicio de otros candidatos”. En el llibre apareixen un munt de casos com aquest; però també es posen noms i cognoms als Rodríguez Galindo de cada moment. Un dels que es recorden és el del tinent Narciso Portas, que va ser tristament conegut com “el botxí de Montjuïc”.

Durant la República, es va crear la guàrdia d’assalt, amb la qual cosa la Guàrdia Civil va quedar descarregada d’enfrontar-se als conflictes urbans; però la seva acció al camp va seguir envoltada de polèmica. Durant aquells anys també es va produir un esdeveniment polític significatiu, el traspàs del contingent al govern de la Generalitat. Una publicació del cos es mostrava expectant davant el fet que “un servicio tan nacional, tan del Estado unitario, tan español, tan indivisible, como el de la Guardia Civil” fos traspassat al govern autonòmic; però, al mateix temps, reconeixia l’orgull per “ser como somos, fuerza a las órdenes de un Gobierno constituido, y haber permanecido confiados, disciplinados serios, enemigos de crear conflictos a los poderes públicos”.

Malgrat aquesta invocació a l’ideal d’un cos “disciplinat”, els vaivens de la política entre el 6 d’octubre del 1934 i el 18 de juliol del 1936 van situar la Guàrdia Civil a un costat i l’altre de la trinxera. Durant l’aixecament militar, la Guàrdia Civil de Barcelona es va posar al costat de les autoritats republicanes i es va convertir, segons el testimoni de Frederic Escofet, en l’àrbitre de la situació. Però a Lleida i Girona es va afegir a l’aixecament, en aquest darrer cas amb l’argument que “habiéndose declarado la plaza en estado de guerra, el estaba a las órdenes de la autoridad militar”. Després del 1939, el general Franco va sospesar la possibilitat de dissoldre el cos i va reprimir durament els comandaments que havien estat lleials a la República; però finalment el va mantenir i va accentuar-ne el caràcter repressiu. Són anys de permissivitat de les autoritats, de participació en l’estraperlo i els suborns, d’actes arbitraris i tortures que convertien les casernes en uns recintes temuts. El llibre també ressegueix les dificultats per allunyar-se d’aquests estigmes després de la mort del dictador; i el procés de replegament arran del desplegament dels Mossos.