Música

Crònica

música

Estopa, impossible no estimar-los

Doncs bé, quan hàgim acabat tots plegats d’analitzar el fenomen Rosalía haurem de tornar a insistir en l’èxit descomunal d’uns altres veïns il·lustres del Baix Llobregat: Estopa, que ahir i avui hauran omplert per primer cop en la seva carrera dues nits seguides el Palau Sant Jordi, com si això fos la cosa més natural del món. “Mare meva!”, s’exclamava David Muñoz quan, després de Tu Calorro, el tema del seu històric primer disc amb el qual van començar el concert, i Vino Tinto (d’un altre disc, ahir, molt ben representat, Destrangis) va comprovar que el seu públic, entre els més incondicionals i entregats als quals un grup de música pot aspirar, continuava deixant-s’hi la gola amb les seves cançons. “Ens heu vist néixer, créixer, fins i tot reproduir-nos... Heu estat la nostra autèntica família”, afegia el gran dels dos germans de Cornellà, que, posant altre cop en relleu aquella veritat com un temple que diu que Estopa sempre han tocat de peus a terra, va recordar també els dies en què, en comptes del Sant Jordi, es passejaven per espais no tan imperials com la Salamandra i La Boîte.

Alternant temes del seu nou disc, Fuego (“ja no parlen de porros, se’ls hi poden posar als nens”, va etzibar David), amb cançons que hauran deixat aquesta nit més d’un afònic, com per exemple La raja de tu falda o El del medio de Los Chichos, situades hàbilment a mig concert, Estopa van tornar a triomfar amb un concert de ritme veloç en què els dos germans van despatxar una seguretat pròpia dels artistes que, com ells, ai, ja comencen a ser veterans. “El primer cop al Sant Jordi estàvem tan flipats que amb prou feines ens podíem escoltar”, recordava David amb candidesa.

Amb el coixí d’una banda solvent de set músics i escudats per una pantalla immensa i generosos jocs de llum, Estopa van guanyar-se el públic, també, amb armes no sempre habituals en ells, com les balades (El último renglón); tímides exploracions a nous fronts estilístics (Pobre Siri); sketches de Seven Nation Army de White Stripes i aquella vella sintonia de Movierecord; dedicatòries a la “gent que s’aixeca i va a currar per aixecar el món”; i conclusions a les quals, certament, no tots els grups tenen la noblesa d’arribar: “Tenim cançons que parlen... d’autèntiques gilipollades.”

Una descàrrega, en resum, de trenta píndoles contra la depressió en forma de cançons que Estopa van defensar amb la confiança que dona sentir-se els xavals il·lusionats de sempre i, a la vegada, els músics cada vegada més experimentats i professionals que són. Impossible no estimar-los.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

bcn film fest

Tirar-se els plats pel cap a la Costa Brava

Barcelona
Cinema

Uns dracs amb ADN xinès, australià i europeu

màlaga

Salvat-Papasseit, sempre jove

Barcelona
M. Aritzeta
Escriptora, autora de ‘Les dones del lli’

“La lluita i el camí fet per les dones no han estat endebades”

Valls
Drama biogràfic

Radiografia d’una relació tòxica amb un home més gran

Crítica

La recerca de tresors enterrats

Guaita què fan ara
Sèries

La llarga ombra del masclisme seguint el rastre d’un assassí en sèrie

Drama

‘Rosalie’, una dona barbuda contra la societat

animació

‘Hate songs’, ferides que no es curen