‘Canigó’, premsa de resistència

Isabel-Clara mereixia més que cap altra dona sobiranista i activista ser diputada. Va ser-hi a prop quan va formar part de la llista de Barcelona de Solidaritat promoguda per Joan Laporta. “Un cop més, com a Nacionalistes d’Esquerra, hem tornat a fallar”, es lamentava quan aquest moviment, en el qual alguns vam tornar a dipositar les esperances, va quedar fora del Parlament a les eleccions del 2012.

Però ella, que acostumava a parlar clar i sense embuts sobre la situació política catalana basada en l’autonomisme, no va defallir i fora de l’arc parlamentari va continuar militant per la causa d’uns Països Catalans lliures de la tenalla d’un Estat espanyol ancorat en el feudalisme. D’ideologia marxista però lliurepensadora, va acostar-se al pensament dels nous moviments socials dels anys setanta i vuitanta. Quan el 1971 va agafar la direcció del setmanari Canigó, impulsat pel seu company Xavier Dalfó, va iniciar un periodisme de resistència i de compromís en la defensa de la llengua i del territori amenaçat pel “desarrollismo” i l’especulació dels darrers anys del franquisme.

Ens deixa un llegat literari prolífic i amb títols que van ser en el seu temps extraordinàriament populars. Veus crítiques i sàvies ho valoraran a partir d’ara. Però jo avui voldria valorar la tasca pionera en el periodisme combatiu, que va ser durament reprimit i poc ajudat pels nostres governants. “He viscut la policia a la redacció registrant-ho tot i emportant-se planxes i material; he viscut multes continuades per foteses delirants, multes que estaven fora de l’abast de les modestes finances de la revista; he viscut el reguitzell de redactors que han hagut de passar pel departamento de lo criminal als jutjats; he viscut –estic vivint-ho– querelles criminals contra nosaltres per atrevir-nos a dir que volem que la nostra pàtria sigui independent.” Ho va escriure a L’Avenç l’any 1979.

Defensora de l´autogestió en el sector periodístic, va donar suport i va col·laborar en una columna setmanal en el Diario de Barcelona (1983-84), aquell Brusi que periodistes i treballadors de tallers vam salvar de caure en l’extremadreta.

Les hemeroteques poden ratificar les nombroses portades que Canigó va dedicar a la lluita ecologista i antinuclear (especialment a la defensa dels aiguamolls de l’Empordà, el seu paisatge estimat junt amb el de la seva terra nadiua d’Alcoi; de les cales de la Costa Brava; dels volcans de la Garrotxa; dels inicis de l’econacionalisme i l’ecofeminisme…) Molts periodistes marginats dels diaris controlats per la burgesia ens vam aixoplugar a les pàgines de Canigó. Patriotes honestes i radicals com ella, pioneres d’una nova societat, són un exemple per a les joves generacions que mobilitzades reclamen el dret a l’autodeterminació.