Cinema

Laura Mañá

Cineasta i actriu

“Tothom vol tenir ‘likes’, això ha passat sempre”

Que avui en dia es trobi la parella a través de les xarxes socials no vol dir que sigui més fràgil

Suma més de 40 treballs com a actriu, per només deu com a directora, però Laura Mañà (Barcelona, 1968) també ha destacat darrere la càmera amb pel·lícules molt variades, que van des del realisme màgic de Sexo por compasión (2000) i Morir en San Hilario (2005) fins a les biografies de dones Concepción Arenal i Clara Campoamor o el thriller Paraules encadenades. Amb Te quiero, imbécil, que s’estrena avui, prova sort en la comèdia romàntica amb dos pesos pesants com a intèrprets: Quim Gutiérrez i Natalia Tena.

Com va entrar en aquest projecte?
Em van oferir el guió els productors. Tinc tres productors per aquest projecte! Són Raimon Masllorens, Francesc Escribano i Tono Folguera. Em va agradar molt primer de tot perquè mai no havia fet una comèdia romàntica. I vaig trobar que el tema era molt actual i em venia molt de gust.
La comèdia romàntica té regles molt estrictes, tots sabem com acabarà. On va trobar espai per a la creativitat?
Qualsevol pel·lícula tu l’has de fer teva. En aquesta comèdia hi volia deixar la meva empremta i jo crec que hi hagi alguna cosa d’autor. El repte era tractar el tema de sempre d’una manera diferent, incloent-hi la nova manera que té la gent de relacionar-se amb les xarxes socials i mostrant com ha canviat avui en dia la manera de lligar. Volia fer una comèdia molt actual mantenint un to molt personal.
En què diria que s’ha expressat més personalment?
Jo crec que en el personatge de la Raquel [Natalia Tena], m’hi sento bastant identificada, perquè és una persona molt lliure, fa el que vol: canta, va sense sabates, té els cabells tenyits de vermell... Representa la llibertat, però al final també és una persona molt fidel al seu amor, creu en l’amor per tota la vida. I diu a Marcos [Quim Gutiérrez] que l’única cosa que ha de fer per ser un home d’avui en dia és ser ell mateix; en el fons no vol dir res. Hi ha tant de postureig, tanta obsessió de la gent jove per la imatge que és terrible. Molta gent es fa fotos a si mateixa.
Som esclaus d’aquest culte a la imatge actual?
Hi ha de tot, el que passa és que això ha sorgit els últims anys. Hi ha molta gent que es busca, però en el fons el que volen és sentir-se estimats. Tothom vol agradar, tenir molts likes, que t’estimin, i això ha passat sempre, d’una manera o una altra.
Les noves generacions llencen per la borda les llibertats aconseguides abans, amb aquesta obsessió per la imatge?
Jo tinc dos fills, de 15 i 17 anys, i són tot el contrari, el que visc a casa és que són nens supercompromesos amb les lluites socials, estan cada dia manifestant-se, estan en contra del canvi climàtic... Jo crec que poden escollir, el que passa és que amb les xarxes és com quan apreníem a conduir cotxe, has de saber circular, i què et convé i què no. És com Google, que és meravellós per moltes coses, però per d’altres és una font absolutament poc fiable.
Creu que els joves d’avui en dia tenen més fàcil trobar parella i més difícil mantenir-la?
No ho crec. Abans hi havia molta gent que no es podia separar i que avui en dia se separarien. El fet que ara la gent opti per trobar algú per les xarxes socials no vol dir que la parella sigui més fràgil, senzillament ha canviat la manera d’acostar-se a la gent; potser ja no va a lligar a una discoteca amb un gintònic a la mà. L’amor el pots trobar on sigui. Jo fa trenta anys que estic casada amb el mateix home i diré que això continua sent possible. I espero que la gent pugui seguir enamorada tota la vida, perquè no hi ha res més maco.
‘Te quiero, imbécil’ també juga amb els tòpics de la masculinitat i com canvien...
Sí, és molt divertida la contraposició del personatge del Quim, que no sap què vol dir ser un home avui en dia, amb el d’Alfonso Bassave, que representa el que en diuen l’empotrador. Però és curiós que aquest personatge agrada a molta gent, i això em fa molta por, em sobta molt, perquè per mi representa un home molt masclista. Diu coses terribles, però hi ha gent que es queda amb la part de fora, i em pregunto si realment encara no estem preparats per a un canvi tan profund.
Barcelona hi surt molt maca.
Hem tingut un director de fotografia amb qui treballo molt, el Sergi Gallardo. Li volia donar un look molt internacional, una mica anglès: una gran ciutat, però mostrant-ne els racons i les coses més petites. Tampoc volíem evitar que es veiés que estem a Barcelona. Què passa si es veuen taxis grocs? És com l’accent català, i què? Si un té accent andalús no passa res. Que cadascú actuï amb el seu accent.
A ‘Sexo por compasión’ va iniciar un camí molt diferent...
Sexo por compasión i Morir en San Hilario són el món que em surt en escriure, tirant cap al realisme màgic. Soc una persona molt curiosa, m’agrada provar moltes coses. També vaig fer Paraules encadenades , que era una pel·lícula de terror, i pel·lícules històriques com Clara Campoamor o Concepción Arenal, que eren biografies de dones. M’agradaria algun dia fer una pel·lícula d’aventures.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona