Com si el públic fos ruc

No s’han de tenir prejudicis amb segons quina mena de títols perquè, posem per cas, Kiss me, stupid (Bésame, tonto, en la distribució espanyola del film) és una de les moltes comèdies esplèndides i punyents amb els humans de Billy Wilder. Tanmateix, pel que fa a Te quiero, imbécil, el títol pot funcionar com un avís d’alguna cosa no precisament bona que té a veure amb aquesta pel·lícula dirigida per Laura Mañá a partir del guió masculí d’Abraham Sastre i Iván José Bouso. Ho intentaré explicar.

Interpretat per Quim Gutiérrez, el protagonista, a la trentena, entra en crisi quan, de manera inesperada, el deixa la xicota, que n’està avorrida, i perd el treball com a periodista esportiu, tot i que immediatament en troba un altre fent xantatge a un amic (Alfonso Bassavé), que encarna una masculinitat sense complexos en contrast amb la seva, exponent del mascle debilitat. En aquest moment de crisi sentimental i d’identitat, reapareix a la seva vida una antiga companya d’institut (Natàlia Tena, que, com el seu personatge, ve de Londres) que el saluda al crit d’“¡Imbécil!”. No l’erra gaire perquè el noi sembla força gamarús, no s’adona de gaire res i actua amb poca traça. Això perquè ell mateix ens ho explica adreçant-se a l’espectador. Aquest, de fet, és el problema: que, com si l’espectador fos ruc, tot s’explica sense contradicció o escletxes amb el que es mostra. Per això tot es fa previsible i també una mica groller. Que les aparicions d’Ernesto Alterio com un youtuber que exerceix com a conseller sentimental puguin fer gràcia, per mi és un misteri relacionat amb la subjectivitat (com tantes altres coses) de l’humor.