Música

LLONGUE

CANTANT. VA SER LÍDER DE LA MADAM I ARA PUBLICA EL SEU PRIMER AMB CANÇONS NOVES EN DEU ANYS

“Gravar un disc, ara, és molt fàcil. El repte és que algú se l’escolti”

Cara visible d’un dels pocs grups que cantaven en català a meitat dels anys 80, retorna amb ‘L’hora viscuda’, un disc que inclou una ‘suite’... de divuit minuts

Deu anys després del seu últim disc amb cançons noves, i havent superat fa dos anys un greu episodi de salut, Josep Maria Llongueras, Llongue (excantant de La Madam, amb els quals, entre mitjans dels anys 80 i principis dels 90, va firmar cançons com Sense pressa, Micos i mones i, amb la participació de Mikimoto, Monique l’alcoholique), reapareix amb un nou treball: L’hora viscuda (Segell Microscopi).

Com ha gestionat aquestes setmanes de confinament?
He estat a gust, perquè visc a la Pobla de Montornès, en una casa amb estudi de gravació i pati amb barbacoa. El confinament, però, em va enganxar en plena promoció del meu primer disc en molt de temps i, com els ha passat a tots els músics, se’n va anar tot plegat a fer punyetes.
Parlem-ne una mica, doncs. Com s’ha cuinat ‘L’hora viscuda’?
Normalment vaig fent cançons sense buscar-les, i allà es queden, però aquesta vegada, fa tres anys, en vaig fer una que sentia que era especial i que anava construint-se de manera força estranya: la Suite dels fills de la terra, que ha acabat durant divuit minuts. Evocava una mena de música que va ser molt important en els meus anys de formació: l’Islands de King Crimson, Atom heart mother de Pink Floyd, Close to the edge de Yes, els discos de Kevin Ayers... Em va servir, la cançó, per trencar aquestes regles no escrites que hem sentit tota la vida: que les tornades han d’entrar abans dels 40 segons, que els solos de guitarra estan passats de moda, que cap cançó hauria de durar més enllà dels tres minuts i mig... Vaja, conceptes que em desesperen.
Ha explicat que la ‘suite’ li va salvar la vida.
Fa dos anys em va agafar un patatús i vaig estar ingressat a l’hospital de Tarragona amb una pneumònia de cavall. Havia estat tan ficat en aquesta cançó que, mentre tenia grans febrades, se m’anava reproduint al cap en bucles molt curts i desagradables. Vaig arribar a detestar-la i a pensar: “Déu meu, et moriràs amb aquesta maleïda història al cap!” Quan me’n vaig sortir, vaig patir una crisi existencial durant la qual se’m va fer impossible obrir la porta de l’estudi, però quan vaig aconseguir-ho, la cançó ja em va començar a entrar millor. Soc una persona poc avesada als esoterismes, però escoltant el text vaig trobar-hi missatges subliminars que m’estaven avisant del que estava a punt de passar.
Deu ser molt diferent publicar un disc ara que quan ho feia, fa més de trenta anys, al capdavant de La Madam.
Sí, quan vaig començar, gravar un disc era una cosa cara i complicada. Vam tenir la sort, però, que ens va fitxar PDI. Recordo que volíem que ens el produís en Rafael Moll, però aquest ens va derivar a un ajudant seu, en Marc Grau [que esdevindria un famós productor i membre d’Els Pets]. Sense pressa (1987), doncs, va ser la seva estrena com a productor. El que era difícil, tal com deia, era gravar un disc. Però, un cop gravat, tenies garantida la presència a la ràdio i tenies vuit o nou programes de tele on anar a presentar-lo. Aleshores ens semblava una misèria, però vistos els programes de música que hi ha en l’actualitat, era una meravella! Gravar un disc, ara, en canvi, és molt fàcil. El repte és que algú se l’escolti.
I aparèixer a ràdio i televisió, tota una odissea.
A nosaltres ens van pagar 100.000 peles per anar a fer un playback a l’Àngel Casas Show! Explica-ho a un grup d’ara, això! Avui, si et truquen per anar a la tele, val més que hi vagis amb cançons no registrades o se’t quedaran un 50% en concepte de drets d’autor.
El català, l’any 1987, era pràcticament inexistent en el panorama pop-rock del país.
Sí, i als que hi cantàvem se’ns associava amb els cantautors, dels quals, en aquella època, no volíem saber res! Que sortís algú comparant-nos amb Lluís Llach ens rebentava moltíssim. Era l’horror!
Se senten satisfets, però, d’haver obert unes quantes portes?
Bé, sí, però no sentíem que tinguéssim cap mena de missió divina en aquest sentit...
I creuen que se’ls ha fet justícia?
No ho sé, però, de tota manera, si no ha estat així, no tinc cap ressentiment. Quan vas donant cops a una porta perquè s’obri ja saps perfectament que, tan bon punt s’obri, de seguida et passarà algú altre al davant. Això és així en tots els àmbits de la vida.
N’Gai N’Gai continuen tocant. I vostès... no?
El nostre bateria va morir fa molts anys d’accident i jo no en tinc cap necessitat. Només ho faria si algú ens fes una oferta d’aquelles que se’n diuen “irrenunciables”. Una oferta, evidentment, que ningú ens farà.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona