Gran senyora

Fa vint anys que María Rodríguez, la Mala per sempre més, es va posar de llarg amb un disc apoteòsic, Lujo ibérico, que va obrir noves vies amb denominació d’origen pròpia per al hip-hop espanyol. Des de llavors ha publicat cinc àlbums més, sempre amb la multinacional Universal; ha guanyat uns quants Grammy Llatins; ha estat mare i ha entrat feliçment en la maduresa –l’any passat en va fer quaranta– i també ha rebut un reconeixement tan institucional com ara el Premio Nacional de las Músicas Actuales. Però a la Mala no la dominen així com així. “Eres muy mala!”, li va cridar algú des del públic, diumenge a l’Auditori de Girona, on María va presentar el seu últim, el recent Mala. I ella va contestar: “Tengo mis días. Hay días que soy muy buena.” I semblava molt honesta quan ho deia o quan recordava l’afectuosa retrobada entre la seva mare i el seu fill petit, entre àvia i net –“Em fa sentir que alguna cosa estic fent bé”–, abans de dedicar a la seva mare la balada Mami, primer single de Mala , cantada a pèl per fer-la encara més directa i sentida. Premiada amb una gran ovació i sorollosos bravos, Mami va ser com un oasi de pau i tendresa al mig d’un concert de vuitanta minuts de durada en què van predominar els ritmes furiosos del hip-hop de la vella escola, que deriven a cadències jamaicanes en alguns temes.

Ben acompanyada des de la penombra pel jove discjòquei Unai Muguruza, fill de Fermin, la Mala va ser implacable. Va obrir el concert, tota sola a l’escenari, per cantar la Superbalada del seu últim disc i mostrar-se gairebé fràgil quan va agrair al públic la seva assistència, a pesar de tot el que està passant: “No teniu ni idea del que significa per a mi. Estic supernerviosa.”

Però ja en el segon tema, Gitanas, van sortir a escena sis ballarines, dignes del millor xou internacional de R&B o música urban, que amb la seva reina de trenes llargues i malles curtes al capdavant, van obrir foc i ja gairebé no van donar treva fins al final, a través de clàssics com ara La niña, Tengo un trato, Quién manda aquí o, ja en la recta final, Por la noche, de la banda sonora de Yo soy la Juani, precedida per la més recent Agnus Dei, també amb vincle audiovisual: la sèrie Vis a vis, en la qual María va fer alguns cameos.

Si Mala sona, en general, més accessible o mainstream, en directe la Mala continua sent un animal salvatge, que projecta música amb gust de carrer i indeleble accent andalús. Només al final del concert va deixar anar èxits recents com ara Dame bien, Like i Contigo, més propers al reggaeton i les noves tendències urbanites, de les quals la Mala va ser pionera amb fusions que van crear escola. Ara, María continua sent una gran senyora –no una diva– càlida i propera. Immensa.