Música

MANOLO GARCÍA

MÚSIC

“Amb molt menys també es pot viure bé”

Jo no paro d’escriure ni de cantar, perquè si ho fes l’angoixa em venceria. M’entristeix molt el comportament humà
Gravar aquests discos en directe és un acte de rebel·lia davant l’abús al qual se sotmet els músics a les xarxes

Fa quaranta anys que volta pels escenaris –en realitat més, però el 1980 van néixer Los Rápidos, el seu primer grup amb contracte discogràfic– i més de vint que va iniciar la seva aventura en solitari. Aquest estiu no sortirà a la carretera, perquè ja no ho tenia previst abans de la pandèmia, però recentment ha publicat un nou disc en directe, el doble CD i doble DVD Acústico, acústico, acústico (Perro Records-Sony Music), gravat en diferents ciutats de la gira desendollada del 2019, i un altre llibre, El fin del principio (Aguilar), on conflueixen la poesia i la pintura, altres passions prou conegudes d’aquest creador sense fronteres artístiques.

Aquest és el tercer disc gravat en directe que publica en només quatre anys, després dels corresponents a les gires de ‘Todo es ahora’ i ‘Geometría del rayo’. Ho ha fet amb vocació testimonial, per deixar constància de com sonaven els seus concerts en cada moment, amb plantejaments diferents?
En realitat, a mi no m’agraden gaire els discos en directe. Amb El Último de la Fila, per exemple, en vam fer un, però molts anys després de la desaparició del grup, a partir de cintes que havien quedat guardades en algun calaix. A mi sempre m’ha interessat més avançar i crear obra nova, caminar en el temps en què estic, no mirar enrere. La publicació d’aquests tres discos en directe és més aviat un acte de rebel·lia i reivindicació, davant l’abús al qual se sotmet els músics. El nostre treball es difon tot sovint a les xarxes socials de la manera més procaç, sense demanar-nos permís –i això ho trobo fonamental– i, a sobre, amb una qualitat de so i d’imatge sovint infame. Això no és correcte ni ètic. Per això m’he llançat a aquesta campanya personal, gravant aquests discos en directe amb les millors condicions tècniques, per oferir-los després al personal en general perquè faci amb ells el que vulgui. Així evito la manipulació i el menyspreu per part de les grans corporacions com ara Google i YouTube, i ofereixo a la gent una mescla i un so adequats al meu gust i a la meva dignitat de músic. A partir d’aquí, ja dono per fet que després aquests discos acabaran escoltant-se en plataformes legals o il·legals, pagant o no, en aquesta melé descomunal que és internet, però jo ja he fet el que havia de fet i me’n puc anar tranquil a prendre la meva cervesa amb anxoves.
Com a amant de la música, hi ha discos en directe d’altres artistes que li hagin interessat o que recordi especialment?
En la meva petita discoteca personal, hi ha un 98 per cent de discos de creació enregistrats en estudi i només un 2 per cent de discos gravats en directe, perquè no m’interessen tant. És com la situació actual, en què moltíssima gent passa tantes i tantes hores davant de les pantalles, amb o sense confinament, mirant per exemple gravacions de concerts. Jo no li veig el sentit, a aquesta situació, sobretot quan tens l’opció de veure un concert en directe. Jo puc veure ara una actuació de Queen a YouTube, però els he vist també en directe, sé el que vaig sentir en aquell moment i no és comparable. I el mateix puc dir de Billy Joel, Alannah Myles i molts altres artistes nacionals i internacionals que he vist en directe, i veure’ls en una pantalla no té comparació: és un succedani força pobre, sobretot si es tracta de la merda de pantalla d’un mòbil. Em sedueix més la idea d’emportar-me a casa l’impacte d’una nit de concert amb una banda que m’agradi. Aquest record em queda per sempre.
Aquest és un disc triplement acústic, si més no pel títol. Per què aquest èmfasi a dir-li ‘Acústico, acústico, acústico’?
Com que jo mai no havia fet concerts acústics, era una manera de deixar ben clar que aquest és un disc acústic, perquè en els meus anys de músic jo sempre he treballat amb el format elèctric habitual, amb bateria, baix elèctric, guitarres... I a sobre les guitarres elèctriques m’han agradat prou per portar-ne tres en algunes gires. Per tant, dir-ho tres vegades en el títol és una manera de subratllar que aquest és un disc acústic. Potser és una manera ximple de dir-ho, però em va venir de gust fer-ho, i quan em ve de gust una cosa i no fa mal a ningú, tiro endavant amb el meu propòsit .
Sí que és cert que, un cop els treus les capes d’electricitat, queden unes cançons que estan més a prop de la seva visió de la música popular, amb moltes arrels diferents, sigui el flamenc o la cançó tradicional mexicana.
Sí, evidentment. En aquest format, les cançons recobren una essència que de vegades havia quedat dissimulada o maquillada per l’electricitat. L’electricitat ofereix altres possibilitats i dona potència, però també obliga els cantants de rock o de pop-rock a forçar la veu i no els permet tant modular i desenvolupar una tasca vocal més fina, perquè han de competir amb un mur de so. Però quan fas una cosa més acústica, si tu has begut durant la teva infantesa de la copla, el flamenc o la ranxera, tot això aflora i es veu més. Perquè al final els quatre acords amb què treballem els músics de rock i pop són també els mateixos acords que hi ha en la base de gairebé tota la música popular. Per exemple, en el cas del Dylan primerenc, les cançons estan fetes amb acords molt senzills que pot tocar un estudiant de primer de guitarra, però justament aquella simplicitat ha definit les seves cançons més meravelloses, sentides i apassionades, les que formen part de la memòria col·lectiva. És cert que quan despulles les cançons t’adones que aquesta senzillesa et pot portar a punts diferents, quan els arranjaments instrumentals són els adequats.
I per al cantant també és un repte, no?
Sí, ha de cantar bé, per descomptat ha d’afinar –això ja ni s’hauria de plantejar–, però també ha de modular i ha de tenir la capacitat tècnica per dominar la situació, perquè si no és així la cançó se’t menja, i has de ser tu qui es mengi la cançó. Has de regnar i ser la cirereta en el pastís de la cançó. Això és el que jo he buscat i m’ho he passat molt bé cantant aquests acústics, perquè a més a més m’escoltava molt bé a mi mateix i això és magnífic per a una persona que canta. En el moment que vaig decidir cantar va ser perquè vaig pensar que tenia una capacitat bàsica per fer-ho, potser no exagerada, però suficient, amb una veu que té un registre força ampli, de greus a aguts. Durant la gira acústica del 2019 vaig poder desenvolupar aquesta manera de fer des del punt de vista vocal, a la meva manera, i he gaudit molt de l’experiència, també de les guitarres acústiques i d’altres instruments com ara la bandúrria, el violí, l’harmònica... Tot plegat va ser molt dolç, una gira molt etèria i lleugera, i quan ja arribàvem al final a tots els implicats, tant els músics com els tècnics, ens feia molta pena que s’acabés. Va ser una gira molt maca, de veritat.
A partir d’ara, el costat acústic tornarà a ser només un apartat dels concerts?
Sí, com ja ho havia fet abans, seguint la tradició de grups de rock com ara Led Zeppelin, que combinaven música contundent amb moments més melòdics. I en el que estic component ara es nota també aquesta ambivalència: aquest eclecticisme és fruit de tota una sèrie de gustos, escoltes i experiències que hem acumulat al llarg dels anys la gent de la meva generació. En aquest context no està renyida la cúmbia amb el so cubà, la ranxera o allò que els flamencs anomenen cantes d’anada i tornada. Tot està mesclat i tot està permès, sempre que sigui bonic, perquè l’important és la bellesa. Perquè el món només té sentit si hi ha bellesa. En cas contrari, només queda la barbàrie, la fressa per la fressa.
La fressa també pot ser creativa...
Pots proposar fressa, però amb un missatge de text. Ara mateix, el rap i les músiques urbanes poden ser més o menys monòtons des del punt de vista rítmic i sonor, però en canvi els textos poden arribar a ser molt contundents i compensar el que pugui faltar a l’altre costat; que no dic que les parts musicals siguin pobres, però sí que acostumen a ser repetitives, perquè es basen en un ritme bàsic, i el raper potser sí que està dient coses interessants, importants, reivindicatives, de queixa, de lluita... És igual, al final el que busquem és estar aquí, participar en el gran embolic planetari i aportar-hi alguna cosa, que en el meu cas intento que sigui positiva. No pretenc que tot es cremi i exploti, busco bàsicament la bellesa.
Diria que no és el que busquen molts aspirants a músics, actualment...
Sí, perquè l’emoció ha quedat una mica tapada pels diners i l’afany de fama. Ara tothom posa les seves ofrenes als altars dels déus de la fama i els diners, i estan plens. En canvi, els altars de l’art i la música no estan tan plens.
Respecte al llibre que acaba de publicar, fins a quin punt hi ha vasos comunicants entre la seva obra pictòrica i poètica i la seva música? Queda clar que n’hi ha a través, per exemple, de la portada del disc, on apareix una pintura seva.
La portada és un grafit. En un poble hi havia un grafit molt deteriorat, i algú em va proposar que fes un dibuix per reemplaçar-lo. Vaig fer un esbós senzill, amb colors, molt alegre, i després un grupet de grafiteres, estudiants d’art de Múrcia, el van plasmar en una paret. Dibuixar, pintar, escriure poemes i compondre cançons és la meva manera d’estar en el món, el meu racó de confort. Ens ha tocat viure en un món frenètic i per això em construeixo els meus petits mons propis, on jo regno com un petit i absurd déu. I al cap d’uns anys m’adono que la meva proposta per cantar-me una cançó de bressol a mi mateix també fa servei a altra gent, que va a un concert o una exposició meva o compra el meu llibre. Jo no paro d’escriure ni de cantar, perquè si ho fes l’angoixa em venceria: l’angoixa de pensar que hauríem de canviar el nostre model energètic, comptant sempre amb la natura, i no ho fem. M’entristeix el comportament humà, quan és absurd i estúpid. I en comptes de cremar contenidors o llançar pedres, faig cançons, perquè detesto la violència i em sedueix la bellesa, en qualsevol direcció. La bellesa, la busco en la música, en la pintura, en la cultura en general, però cercant sempre el meu petit racó per protegir-me de l’allau de continguts d’un sol ús amb què ens bombardegen. Prefereixo rellegir Emily Dickinson, Lorca, Miguel Hernández, Cernuda, Borges o Baroja, invocant la seva presència al meu costat quan els llegeixo i evocant paisatges que ja no existeixen.
Ara que hi ha tants apocalíptics que parlen del principi de la fi, titula aquest llibre ‘El fin del principio’. Per portar la contrària?
El títol el vaig pensar per Nadal, quan encara no sabíem res del coronavirus. Fins ara hem anat ascendint en una espiral d’avançament industrial i tecnològic, que té una part bona, evidentment, però que també és qüestionable, per com ens estem comportant amb la natura i el preu que ja hem començat a pagar. Després de dos mesos i mig de confinament, tothom estava meravellat que l’aigua del mar i l’aire de les grans ciutats estiguessin tan nets. Ara tenim l’oportunitat de gestionar millor la segona part que està començant. Fins ara hem estat en un principi, però ara estem en un vèrtex i podem perdre tot el que hem aconseguit si no parem i prenem mesures concretes i efectives per aturar l’escalfament climàtic. Ara ja ho tenim tot i som feliços –ho dic amb ironia–, i comença una nova etapa en què ja no serà tan important ser feliços com estar vius, no passar gana ni set, i que no hi hagi violència social. I això com s’aconsegueix? Funcionant amb sentit comú, amb justícia i equitat, distribuint bé els recursos sense malgastar-los i fent entendre a la població que amb molt menys també es pot viure bé.

Un home inquiet, conscienciat i treballador

Manuel García García-Pérez, Manolo García per a l’eternitat, va néixer al barri barceloní del Poblenou el 19 d’agost del 1955, fill d’una família originària de Férez (Albacete), on justament hi ha el mural que il·lustra la portada del seu nou disc en directe. La seva llarga trajectòria musical passa per Los Rápidos, Los Burros i El Último de la Fila, abans d’iniciar a finals dels anys noranta una fructífera carrera en solitari, que de moment ja inclou set discos d’estudi. Reconeix que, dins la desgràcia general, aquest any ha tingut la sort i la tranquil·litat d’haver decidit prèviament no fer cap gira, per començar a preparar les cançons del seu vuitè disc, que previsiblement sortirà l’any vinent. Aquest home inquiet, conscienciat i treballador té també altres fronts creatius, com ara la poesia i la pintura, que són la base del seu nou llibre, El fin del principio, amb continguts creats i viscuts durant els últims dos anys i mig.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda