Cinema

La més ‘fordiana’

Avui fa cent anys del naixement de l’actriu irlandesa Maureen O’Hara, la cèlebre protagonista femenina de la pel·lícula ‘L’home tranquil’, dirigida per John Ford

Ford la va dirigir cinc cops, cosa que convida a afirmar que va ser la seva actriu preferida
O’Hara va ser víctima de l’actitud i l’assetjament masclistes a Hollywood

Un any abans de la creació de la República d’Irlanda amb la partició de l’illa, va néixer Maureen Fitzsimons, filla de pare catòlic i de mare protestant, a Ranelagh, un barri del sud de Dublín. Divuit anys més tard, va convertir-se en Maureen O’Hara i per això celebrem el centenari del seu naixement, que va tenir lloc el 17 d’agost del 1920. Qui va suggerir-li el canvi de cognom, per fer-lo més curt mantenint clara l’ascendència irlandesa, va ser Charles Laughton, que va veure’n una prova cinematogràfica i, segons es diu, més que apreciar-hi un talent interpretatiu que no s’hi feia evident, va intuir que aquella jove –que, d’adolescent, s’havia iniciat com actriu en la companyia Abbey Theatre de Dublín– tenia alguna cosa especial que centellejava als seus ulls verds.

Laughton va contractar-la per a la seva productora Mayflower Pictures i, poc després, el 1939, Maureen O’Hara va debutar en el cinema sota la direcció d’Alfred Hitchcock a Jamaica Inn, interpretant-hi una jove irlandesa òrfena (Mary Yellard) que arriba a un lloc de la costa de Cornualla en ser acollida per la seva tia, casada amb el propietari d’una taverna que és un niu de bandits. En aquest seu primer film ja va manifestar la seva capacitat per encarnar heroïnes temperamentals i decidides.

Jamaica Inn va ser l’últim film britànic de Hitchcock abans de partir cap a Hollywood, on pràcticament al mateix temps també va desembarcar Maureen O’Hara. Això perquè, en fer fallida la Mayflower Pictures, va ser contractada per la RKO avalada per Laughton, amb qui, encarnant la zíngara Esmeralda, va treballar a El geperut de Notre Dame, adaptació de la novel·la de Victor Hugo a càrrec del director William Dieterle.

Encara van coincidir en una altra pel·lícula, This Land is Mine (1943), dirigida per Jean Renoir: en una població francesa ocupada pels nazis, ella és una mestra de qui un seu company pusil·lànime (Laughton) s’enamora, sense ser correspost, però adquirint forces per a un comportament heroic. Aleshores, O’Hara havia fet altres amics a Hollywood, entre què John Wayne, que va presentar-la a John Ford, sensible a tot allò irlandès aferrant-se a la seva ascendència. Oferint-li primer un bonic paper a Que verda era la meva vall (1941), film sobre una família minera escocesa, Ford va treballar-hi cinc vegades, cosa que convida a afirmar que va ser la seva actriu preferida. A Que verda era la meva vall no hi ha John Wayne, com tampoc no hi és a The Long Gray Line (1955), en què Maureen O’Hara comparteix protagonisme amb Tyrone Power, amb qui havia treballat en els seus inicis a Hollywood a El cigne negre (1942), un film de pirates de Henry King; però sí que van coincidir a Rio Grande (1950) i a Escrit sota el sol (1957), a més de fer-ho a L’home tranquil (1952), que potser aporta la imatge més recordada de l’actriu.

La pèl-roja Maureen O’Hara tenia 32 anys quan va interpretar Mary Kate Danahan a L’home tranquil, la pel·lícula amb què John Ford va fer present que Irlanda era el paradís perdut per als qui, fugint de la misèria cap als EUA, van haver d’abandonar-la a primers del segle XX. Però també que, almenys al rural Conamara, hi pesava la tradició que fa que, després de casats, Mary Kate exigeixi a Sean Thornton (l’exboxejador que, encarnat per John Wayne, retorna al lloc d’origen) que demani el dot que no vol concedir el seu germà (Victor McLaglen): sense dot, es resisteix a la consumació sexual del matrimoni, malgrat la poderosa atracció recíproca que senten des que van trobar-se mentre ella menava un ramat de xais.

La sensibilitat feminista ensopega amb un capteniment que reclama la intervenció d’un home que, un cop ha derrotat en un combat de boxa atípic el germà de Mary Kate, arrossega la dona pels prats com si finalment hagués conquerit un dret sobre ella. Però, a part del fet que Ford mostra la tradició com un obstacle, potser s’ha de tenir present la determinació i la insubmissió amb què “la dona intranquil·la” reclama els seus drets.

En tot cas, a banda de la seva forta relació amb el cinema de John Ford, Maureen O’Hara s’ha convertit en una icona feminista amb el discurs que fa el seu personatge (Judy O’Brien, una ballarina formada en la dansa clàssica que es guanya com pot la vida al music-hall) cap al final de Girl, dance, girl (1940), film de Dorothy Arzner (una de les poques directores al Hollywood clàssic), que posa en evidència el masclisme i la cosificació de la dona en el món de l’espectacle. Des de l’escenari, indignada per les burles i els comentaris masclistes, Judy s’enfronta a la platea, fonamentalment masculina. La mateixa Maureen 0’Hara, com tantes actrius, va ser víctima de l’actitud i l’assetjament masclistes a Hollywood. Més de 70 anys abans del #MeToo, va denunciar-ho en una entrevista a la revista The Mirror: “Com que no he permès que el productor o el director em facin tocaments cada matí, han propagat que no soc una dona, sinó una freda estàtua de marbre.” Tot i la campanya de desprestigi, aquesta enèrgica irlandesa va obrir-se pas de manera radiant en el cinema dels anys quaranta i cinquanta.

Tanmateix, la seva carrera, com la de tantes altres actrius en la maduresa, va frenar-se a partir del 1960, quan només tenia 40 anys. Pràcticament retirada des de primers dels setanta, va viure fins al 24 d’octubre del 2015, quan va morir als 95 anys.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia