“Bill Murray em va dir: «No et creurà mai ningú»”

No tothom pot dir que Harrison Ford li ha robat el mòbil. Que a Jean-Claude van Damme se li ha mort el gos mentre l’entrevistava per telèfon. O que Scarlett Johansson li ha preguntat si li agradava més el seu cul o les calcetes que portava. Toni Garcia Ramon (Mataró, 1971) sí, i a més en deixa constància en un llibre d’allò més addictiu, Mata a tus ídolos (Catedral Books), crònica de les bambolines sorgida de les entrevistes fetes a actors, actrius i cineastes de Hollywood al llarg de més de vint anys de professió en aquest joc delirant d’egos i excentricitats. Cinèfil voraç, comença confessant que el seu primer record cinèfil es remunta quan la seva àvia el va portar a veure La flauta dels sis barrufets (1976).

Òbviament és una de bàsica, però abans va ser aquesta. Recordo poc de la pel·lícula, però sí el so del projector, el fet d’estar a les fosques mirant una pantalla. Una màgia que ja no existeix. Era una època en què teníem una tele en blanc i negre a casa i allò va ser un canvi bestial. Ara, en un món hiperestimulant, per a un nano entenc que no sigui una experiència com la que sí que va ser per a mi.

No, la veritat és que no! Els joves d’avui tenen accés a un material que jo no tenia, però és un accés falsificat, de volum. El que tenia jo, i que segueixo tenint, no és el mateix. Si vull veure un James Bond, no puc anar a cap plataforma. Si vull un Billy Wilder o un John Ford, tindré alguna possibilitat comptada. Tot el cine a partir dels quaranta fins ben entrats els vuitanta és molt difícil de trobar. En tot cas envejo el clic i tenir-ho tot al moment, però no haver vist els Caçafantasmes al meu poble o l’estrena de L’Imperi contraataca al Coliseum. Abans el cinema era la culminació d’un moment. I això s’ha perdut... Semblo l’abuelo Cebolleta!

Per a un nen cinèfil que podia limitar-se a veure el que apareixia a la tele, de sobte convertir-se en propietari d’una caixa negra en què podies posar coses que apareixien de cop a la pantalla i anar a un lloc on trobaves milers d’aquestes coses, era un somni bestial. I el videoclub de Mataró era un dels millors de l’Estat. Eren autèntics miracles, en una era en què no hi havia internet i només t’informaves per les revistes. Veure aquell paisatge infinit del videoclub era increïble. Quan hi vaig entrar per primer cop vaig pensar: “Aquí és on vull viure!”

Sí, algunes són repetides, com La cosa o Assalt a la comissaria del districte 13. Llogava de 15 a 20 pel·lis a la setmana.

[Riu] No, jo crec que no. Ja quan vaig començar en aquesta feina vaig tardar molt poc a perdre la mitomania. I la que en tot cas conservo és la del cinema. M’interessen poc els personatges i m’interessa molt el format. Que descobreixo que John Carpenter és un gilipollas, m’és igual: segueixo mirant les seves pel·lícules i continuo pensant que és un geni. El que ha canviat és que no idolatro l’autor. M’és ben igual el que faci aquest senyor en la seva vida personal i privada, el que m’agrada és el que fa quan es posa darrere la càmera. S’ha de saber diferenciar radicalment entre creador i obra.

La mateixa jerarquia de les entrevistes, qui les aconsegueix, com el format, l’articulació que et porta al contacte, els publicistes..., és tot un circ al qual juguem. El muntatge que hi ha al darrere és brutal: un senyor de Londres dona el vistiplau i un senyor de Los Angeles de la productora revisa que no estiguis en una llista d’indesitjables, i així fins a anar passant una sèrie de filtres. Vaig pensar que era interessant fer un llibre per estripar una mica tot aquest entramat, que és entre tòxic i divertit.

Segueix sent el mateix. El problema és que el circ és molt més gran i hi ha una dependència absoluta de l’ocupació que tingui el teu país en això tan gran que és Hollywood. Quan vaig començar, l’Estat espanyol era un mercat clau, amb una de les taquilles més grans d’Europa. Hi anava molta gent, al cine, molta! Amb la pirateria va baixar moltíssim. Per això, quan programaven quines estrelles anirien a segons quins països, es va passar a fer venir menys gent i, als festivals, a donar-nos menys estona. Ara és més complicat accedir a una determinada entrevista. Això i la tecnologia: a Mark Ruffalo, Ralph Fiennes i Kenneth Branagh els acabo d’entrevistar a través de Zoom.

Abel Ferrara! [Riu] Aquesta anècdota a què faig referència denota que no està bé del cap i que a ell no li importa que ho expliqui. És un senyor que està com una cabreta i no li fa res reconèixer-ho! El llibre és ple d’anècdotes gracioses com la seva i està dirigit sobretot als cinèfils.

Ella no pertany al món de Hollywood. És una gran amiga meva, amb una història acollonant que no tenen el 99 per cent dels actors. Com molta gent com Michael Caine, que va lluitar a la guerra de Corea i va veure morir amics seus... Escriure-la em va donar una pista per fer el llibre que no volia que fos i que sí que he parit: un compendi del surrealisme que pot arribar a tenir la meva feina, un homenatge a la meva mare i a les grans persones que he conegut, com la María Belón, amb qui vaig estar esmorzant fa dues setmanes i hi mantinc una relació estreta. Aquest és un dels plaers de la meva feina, poder conèixer gent excepcional com ella. Volia començar amb un capítol que estigués allunyat de la frivolitat dels següents. Fer entrar el lector en una mica més de substància i no tant en el cachondeo.

L’altre dia vaig contactar amb la publicista de Harrison Ford que apareix en aquesta anècdota i em va dir literalment: “Ets un fill de... per mencionar-me!” Totes són reals, per difícil que pugui semblar. A la meva mare en realitat l’únic que li importava era si havia menjat bé. De fet, encara que no m’ho va dir mai, crec que ella pensava: “Bé, ets fill meu, t’estimaré igual, però deixa d’inventar-te merdes.” D’alguna manera volia reflectir aquest esperit al llibre, però la veritat és que he deixat d’explicar-ne algunes de molt pitjors i massa fortes.

No, encara que he matat tres-centes vegades Liberty Valance, no soc dels de “print the legend” (“imprimeix la llegenda”)! De fet, he abaixat el to d’algunes anècdotes. Si les hagués explicat tal qual, ningú no em creuria!

Quan veus que són gent orgànica, normal, això et reconcilia amb el personatge. Fins i tot quan són excèntrics com Bill Murray, un home que entra en un bar, agafa patates fregides del teu plat i diu amb la boca plena: “No et creurà mai ningú!” Són regals d’un personatge mític. Tota aquesta gent que et cau bé són gent que em cauria bé en qualsevol context. Són gent maca com Phillip Seymour Hoffman, que, a més, era un actor excepcional de la seva generació. I em fa molta pena com se’n va anar. No soc endeví, però es veia venir. No estava bé amb el seu personatge, no li agradava estar rere la càmera. Quan estava bé amb els periodistes era magnífic i quan estava de mal humor era impossible. Tot depenia de si treballava en alguna cosa que li agradés.

Jo crec que la gràcia del cinema són els secundaris. És la manera d’introduir aquest concepte de robaescenes al llibre sense fer-ho explícitament. Els secundaris són la gràcia de tot. Talment com a la vida, gent que en cinc minuts et marquen d’una manera salvatge però breu.

Venècia: el millor festival del món, perquè quan surts ets a Venècia! Berlín: molt fred, en tots els sentits. Sant Sebastià: disfrutón, en una ciutat magnífica, però per treballar, zero. Sitges: casa meva, el meu barri, el súper de confiança. Toronto: un monstre, tan immens que se’t menja. Canes: el festival de festivals, però a mi m’avorreix molt; sí, és molt jerarquitzat i intransitable, tot són cues i tot és impossible..., per menjar-te un entrepà has de tenir passaport i passar un ADN.

Qualsevol cosa glamurosa vista des de fora no ho és tant des de dins. T’asseguro que, en un moment de la meva vida en què agafava dos-cents avions l’any, anar a l’aeroport era un autèntic malson. Recordo anar amb avió, despertar-me i no saber si anava o tornava. És una sensació horrible, que prens consciència que t’estàs passant. Després de més de vint anys fent el mateix, tot esdevé automàtic: agafes un avió, vas a un hotel de luxe, fas l’entrevista, tornes a l’hotel de luxe i tornes a agafar l’avió. I no hi ha diferències entre Londres, París, Los Angeles. El millor és agafar-te dos dies més i quan entrevistes Silvester Stallone per Creed a Filadèlfia aprofitar per visitar la ciutat. Anar cada dos anys a Pixar encara no és rutina. Ara només em fan il·lusió les coses excepcionals. Les entrevistes també s’han acabat convertint en un diàleg robòtic entre estrelles i periodistes, amb poc espai per a l’espontaneïtat. Saben que un tuit pot enfonsar la seva carrera i que qualsevol comentari pot aparèixer en un megàfon, per això totes les entrevistes són iguals arreu del món, amb les mateixes frases fetes. A vegades no és així i trobes actors tan intel·ligents com Mark Ruffalo, que saben què volen dir i com. Per estructurar un discurs necessites temps i els actors estan massa ocupats entre rodatge i rodatge.

Pensa que em tocava un cop l’any anar a Londres a entrevistar els trenta actors de Joc de trons. Tu saps què és entrevistar en un hotel dotze hores seguides durant dos dies seguits trenta actors?! La primera temporada em va fer il·lusió, la segona bé, però la tercera... i la quarta ja volia anar muntat en un drac i cridar “Dracarys!” És insuportable. Això és rutina.

Molt! Però també els gintònics. Bé, m’agrada beure amb amics en general. També, ho confesso, ho poso perquè, si no, no hi ha qui ho aguanti [riu].