Traumes de la violència

A l’inici d’Abou Leila, en un pla seqüència tan elegant com impactant, es crea una tensió sobre el moment en què un home engegarà el cotxe on hi ha col·locada una bomba que, certament, explota. Després hi ha un tiroteig entre la policia i els autors de l’atemptat. Amin Sidi-Boumédine, parisenc d’ascendència algeriana que demostra només de començar la perícia amb què ha realitzat el seu primer llargmetratge presentat a la Quinzena de Realitzadors de Canes del 2019, ens situa a l’Algèria convulsa dels anys noranta. Ho fa amb una escena d’un extremat realisme, que va diluint-se a mesura que dos policies (amics des de la infància, un dels quals, Lofti, té cura de l’altre, simplement S., amb un estat emocional alterat) s’endinsen en el desert perseguint el terrorista que dona nom al film. Existeix, però, Abu Leila? O, amb la seva presència fantasmal, és una figura simbòlica amb la qual el film aborda els efectes traumàtics de la violència?

A partir dels malsons de S. que emergeixen en el desert com al·lucinacions, hi ha una deliberada confusió entre allò que és real i allò que no ho és. El film no sempre funciona entre el realisme i el fantàstic, que es va imposant, mentre que el suggeriment de la metàfora deixa pas a la contundència de l’al·legoria sobre la violència a la qual la humanitat sembla encadenada. És un film irregular i de metratge excessiu, però hi ha la capacitat d’arriscar-se amb unes imatges que configuren un relat que qüestiona una forma de masculinitat lligada a l’exercici de la violència, tot i que a vegades aflora una concepció fatalista que sembla oblidar-ne la relació amb les lluites de poder.