“Per primera vegada el tema ha vingut a mi”

Bé, la bona acollida només empeny a continuar escrivint, i després dels primers llibres tenia ganes d’allunyar-me una mica de l’autoficció. Les dues primeres novel·les vaig haver-les d’inventar des de zero, trobar un argument, construir una trama, afegir-hi subtrames, pensar personatges, i en canvi amb Abans de les cinc som a casa l’argument em va venir donat. Aquell diumenge que vaig trobar les llibretes al mercat de Sant Antoni vaig tenir una revelació: per primer cop no hauria d’anar a buscar la novel·la, perquè la novel·la m’acabava de trobar a mi.

Molts cops he dit que vaig “comprar la tercera novel·la”, en trobar aquelles llibretes. Va ser com trobar un personatge ja fet que només havia d’anar descobrint de mica en mica. A la pràctica, és clar, construir el llibre sempre és una feinada monumental, i l’Hilari Miralpeix, el dietarista de la novel·la, aquest treballador de la Telefònica de les Corts, és una construcció a base de moltes persones que he conegut, però sí que és veritat que per primera vegada no he hagut de buscar el tema, perquè el tema ha vingut a mi.

És una bona imatge, perquè realment va ser així. El fotògraf ha de decidir-se en un segon, i si no fa la foto l’ha perduda per sempre, i aquell diumenge de 2015 a mi em va passar el mateix. Al mercat de Sant Antoni vaig viure una oportunitat única, en veure totes aquelles llibretes, i de seguida vaig tenir clar que les havia de comprar. Per la vida que contenien, pel que hi descobriria, però sobretot per respecte a la persona que els havia escrit, perquè allà hi havia centenars d’hores i hores de dedicació i mereixien algú que els dediqués atenció. I així ho vaig fer, pensa que vaig estar setmanes, llegint el que hi posava! 

Sí. Jo escric diaris des de jove, en llibretes, a l’ordinador, a tot arreu, i soc molt conscient del valor que té una feina d’aquest estil. Comprar-los era una manera de preservar-los, i de seguida se’m va acudir la idea de reconstruir-los per fer-los un homenatge. I d’aquí aquest to detectivesc, perquè trobava interessant que el lector anés descobrint les coses de mica en mica, tal com passa quan vas llegint uns diaris, i sigui ell mateix el que lligui cap i vaig enamorant-se dels personatges. Per tant, es trobaran l’aventura de descobrir qui era l’Hilari, però també un viatge pel món dels antiquaris i el rastre que deixen els nostres objectes quan morim, i també viatges i capítols on parlem d’artistes que han treballat amb diaris, descobrim els primers dietaristes de la història (tots homes europeus, rics i blancs, com Samuel Pepys i el Baró de Maldà) o viatgem a l’arxiu de diaris abandonats que tenen a Londres.

Abans de les cinc som a casa és la meva novel·la més barcelonina, i ha estat una experiència maca, que m’ha portat a llegir moltes coses d’història de Barcelona, a capbussar-me en arxius i hemeroteques... També ha estat la meva primera novel·la diguem-ne històrica, i he entès els maldecaps que tenen els novel·listes per intentar fer el relat històric versemblant, perquè en qualsevol moment pots parlar “d’un tiquet d’un tramvia de París”, sense adonar-te que, als anys seixanta, no hi havia tramvies, a París. I el mateix amb Barcelona, amb els cinemes de reestrena que surten contínuament al llibre: volia que si en parlés, estiguessin oberts en aquella època, i si podia ser, posar el preu i la pel·lícula exacta que hi feien aquell cap de setmana concret. És possible que el llibre tingui algun error de ràcord o alguna pífia històrica, però he dedicat molts esforços a evitar-ho.

A la novel·la hi ha la ciutat dels anys seixanta i setanta, sobretot al voltant de la plaça Catalunya i l’edifici de la Telefònica, on treballava l’Hilari, però també hi ha escenes de la Barcelona actual, perquè traço el recorregut que van seguir els diaris des que van buidar el pis del dietarista fins que es van vendre als Encants i més tard al mercat de Sant Antoni. Això m’ha permès escriure sobre el món dels antiquaris i els buidapisos, les subhastes dels Encants, que és un món interessantíssim.

El dia que vaig comprar els diaris em van venir tantes preguntes al cap que de seguida vaig pensar: això és una novel·la, tu. Com havien arribat fins aquí, aquests diaris? Qui els havia escrit? Un llibre on el narrador es fes aquestes preguntes, i anés trobant resposta a tants interrogants. Però a la pràctica, de seguida vaig veure que amb els diaris que vaig comprar no n’hi havia prou per fer un llibre. Perquè eren incomplets i em faltava muscle per subjectar una novel·la. I aquí vaig fer de la necessitat virtut. No seria un llibre documental, sinó una novel·la de ficció.

Així que em vaig arremangar i vaig començar a fabular, amb el dietarista original com a punt de partida, però modificant la seva vida i alterant-la, omplint els buits dels diaris, i dotant-lo d’una personalitat més atractiva pel lector. Per tant l’Hilari Miralpeix té algunes coses del dietarista original, però també d’altres dietaristes que he llegit i de familiars, coneguts i altra gent d’aquella generació, una generació de vençuts, que van créixer amb la república pensant que serien lliures i van haver d’entomar 40 anys de dictadura. Volia que l’homenatge també fos a aquesta generació, la generació que es va esllomar perquè nosaltres tinguem la Catalunya d’ara. 

El narrador està tota l’estona fent-se preguntes: “com van anar a parar al mercat, aquestes llibres?” “Se les va vendre, la família?” “Què va passar, perquè es desprenguessin d’un tresor així?” i tota l’estona està buscant noms per intentar contactar amb la família. Al final aconsegueix localitzar-los, però no us puc dir què passa perquè revelaríem el final de la novel·la.

Això també seria un espòiler, i només puc dir que es resol al final del llibre. 

Els escriptors anem i venim, i amb aquesta història volia aspirar a un premi literari, tant pel coixí de diners que suposava com pel plus de ressò que tindria el llibre. Així que vaig prendre la decisió de presentar-me a premis, i finalment vaig aconseguir convèncer el jurat del Sant Joan. Però no tinc cap queixa del meu pas per Empúries i Anagrama, al contrari! Pensa que la literatura catalana és una gran família on ens coneixem tots i tots remem pel mateix objectiu, guanyar lectors per al català. I estic molt content del canvi, és un luxe poder treballar amb una editora com la Pilar Beltran.