Elegia familiar

Ignacio Martínez de Pisón (Saragossa, 1960) és un dels autors més brillants de la literatura realista actual. La seva nova novel·la Fin de temporada (Seix Barral) recrea l’univers dels càmpings, sobre el final d’un món, amb la relació traumàtica que mantenen una mare i el seu fill, que van perdre el pare quan anaven a avortar a Portugal el 1977. Ambientada a la Costa Daurada al final de segle, la novel·la destaca per l’intimisme lacerant, els fantasmes familiars i la situació efímera dels que viuen en càmpings i rulots. Parlem amb l’autor a la Casa del Llibre de Rambla de Catalunya. Li pregunto sobre la condició elegíaca del llibre, del final d’un negoci, d’una zona, d’una idea de família i fins i tot de la nuclear: “Efectivament, fins i tot la novel·la acaba quan s’acaba el segle. La mateixa relació entre la mare i el fill, que han viscut vint anys junts, és a punt de desfer-se. El càmping, que havia muntat la mare i que havia estat la seva manera de viure, és un negoci que no xuta. Quan el franquisme va dissenyar el futur del país, hi va haver unes zones que van quedar a la part fosca, al marge de la prosperitat. El fet d’instal·lar centrals nuclears en una zona implicava que el futur de la zona seria el que seria. No són exclusivament comarques de Burgos o d’Extremadura, sinó que a Tarragona es concentren fins a tres centrals nuclears a poca distància, Ascó i les dues de Vandellòs, la primera inactiva. Tenen platges precioses i no estan deteriorades urbanísticament, però la mateixa central nuclear demostra que no tenen gaire futur.”

Martínez de Pisón recorda que a la seva joventut va visitar càmpings, però que quan ha tornat la imatge dels que ha vist no l’ha acabat de convèncer tot i “l’estètica especial”. Fins i tot un dels protagonistes es debat entre la rulot i el bungalou: “Sí, recreo un càmping molt petit en comparació dels de Gavà, Castelldefels o d’altres de més luxosos.” Quan li pregunto sobre d’on va sorgir la idea d’aquesta tragèdia domèstica, en què el pare es mor en accident quan la parella va a avortar a Portugal en un petit Seat 133 i la noia decideix tenir el fill, Pisón m’explica que la història era real, que els nois procedien d’Extremadura, però que va decidir no investigar el que va passar en realitat i improvisar la ficció: “Els personatges reals són la mare, que ara deu tenir cap a 60 anys, i el fill, de poc més de 40. La història me la va explicar un amic extremeny. Era una parella jove de Plasència que va anar a avortar il·legalment a Portugal. En el viatge va tenir un accident, el noi va morir i la noia va decidir no avortar. El meu amic no en sabia res més, cosa que em va activar la imaginació per tal de construir-los un futur. De les moltes alternatives possibles vaig veure la possibilitat que aquesta noia trenqués amb el passat, escapés dels seus orígens –on hauria estat considerada poc més que una puta– i formés una nova vida només per a ella i el seu fill. Enamorada del xicot mort en plena joventut, jura fidelitat a través de la vida del fill. També vaig pensar en la reacció que tindria el noi quan arribés a la majoria d’edat i descobrís que el seu pare va morir quan tenia també vint anys. I, és clar, totes les circumstàncies que van implicar la seva supervivència. Ell s’assembla força al seu pare quan va morir. Per tant, els afectes de la mare cap a ell són múltiples: per una part l’amor maternofilial i per l’altra la imatge de la reencarnació del seu estimat.” La posició traumàtica, tràgica del fill, és un dels punts forts de Fin de temporada. Aquí Pisón carrega sobre el trauma existencial de l’un per l’altre, la inevitable coincidència: “Mai hauria pogut viure amb el seu pare. Això li obre els ulls i li provoca una relectura del passat a causa d’aquesta informació dolorosa.” Pisón conclou que la mateixa història té “un germen de tragèdia, però que tampoc és pot imaginar si la història real ha estat simplement anodina, i els dos supervivent continuen en un poble d’Extremadura.” En qualsevol cas, la ficció té les pròpies regles.