Un gegant americà

L’expresident americà Barack Obama ha qualificat Els nois de la Nickel, de Colson Whitehead, com a espectacular i lectura obligatòria. La institució de la Nickel va tancar fa pocs anys i l’horror és el seu testament. Guanyadora del premi Pulitzer, la novel·la –Random House, publicada en català per Periscopi amb traducció de Laia Font– recrea la història dels assassinats i abusos patits per desenes de nens i adolescents –ell ho centra en els afroamericans– i s’endinsa en un dels episodis més violents del sistema educatiu dels Estats Units. Whitehead analitza la violència racial i els crims d’odi, la indiferència social, la deshumanització i la imposició de l’oblit en un text impactant i necessari: “He situat la novel·la el 1963 i la cosa no ha variat gaire. Mai ningú ha acabat donant la cara i tots els responsables de les atrocitats van sortir sans i estalvis. Aquesta és la gènesi d’un llibre que neix de la impotència, del fet que tothom es deslliura de la indiferència. Trigaré a tornar a escriure sobre l’Amèrica contemporània, tot i que, com dic, les coses no han canviat gaire. L’esclavitud era un control, el de privar els negres de drets. Quan va acabar l’esclavitud van aparèixer altres lleis per mantenir el control: no poder votar o no poder tenir propietats. La segregació desapareix, però al sud tanquen els centres electorals als barris populars per evitar el vot. Tot ha estat dissenyat per manipular i mantenir el domini blanc. El sistema està muntat així.”

En la línia de la literatura de la premi Nobel Toni Morrison, Whitehead és un prestigiós autor que amb El ferrocarril subterrani (també a Periscopi) va ser guardonat amb el National Book Award 2016 i el premi Pulitzer del 2017. Això el va catapultar a la llista exclusiva d’autors que han guanyat alhora aquests dos premis, com ara William Faulkner, John Updike i Annie Proulx. Ara repeteix Pulitzer amb Els nois de la Nickel, un èxit que abans només havien aconseguit Booth Tarkington i també Faulkner i Updike. És exagerat, però la cultura americana intenta pal·liar la brutalitat policial i política. El mateix escriptor explica que es va posar a saltar pel carrer quan li van notificar el segon Pulitzer en tres anys. En tot cas, l’obra de Whitehead té ritme i cadències, i ha aconseguit bones vendes en un temps de sèries de televisió. Cal recordar que la basada en la novel·la anterior, El ferrocarril subterrani, s’estrenarà a Amazon. Parlem amb ell en una videoconferència organitzada pels seus editors barcelonins. Aniol Rafel, de Periscopi, va introduir-lo amb alguns dels detalls esmentats abans i el va definir com a “gegant de les lletres nord-americanes”. Enmig del clima de violència policial actual, situar-se en una escola reformatori va ser detonant: “Per a mi va ser una història nova, malgrat la coneguda segregació d’aquesta escola reformatori. Em sentia el primer a entrar en un territori inexplorat, un territori obert per a un escriptor de ficció.” A Colson el va estranyar que només s’hagués parlat d’interns blancs. Per aquest motiu va voler posar veu a la majoria negra que patia la repressió del reformatori, de la qual no se sabia res fins al 2014, pràcticament. Només havien parlat els diaris de Florida: “Ningú havia escrit res després de cent anys d’estar oberta. Les cel·les d’aïllament i les eines de tortura eren una mostra del que passava. Una de les coses que em van atreure va ser no haver sentit res sobre el reformatori.” L’horror de l’escriptor va arribar mentre investigava: “En termes de violència vaig atenuar la novel·la en benefici de la trama conduïda pels dos personatges. Els relats eren tan espantosos que no em funcionaven quan els intentava reflectir en la ficció.”

Whitehead ha guanyat també el premi de ficció de la Biblioteca del Congrés pel conjunt de la seva obra i va ser, amb 50 anys, l’autor més jove a rebre la distinció. El repte era gran i durant el procés d’escriptura “vaig separar les meves emocions de la prosa”. “Buscava la distància per no tornar-me boig. Vaig acabar deprimit. Cada cop em sentia més trist mentre redactava el llibre. També em va provocar un gran cansament. Quan vaig acabar em vaig dedicar durant setmanes als videojocs”, explica. La Nickel era un negoci lucratiu. Withehead opina que “en el pressupost de l’estat de Florida el reformatori era rendible perquè els nois treballaven en els negocis i tallers. Deien que els formaven en la impremta i en el conreu de la terra, però era una institució que feia diners indiferent a l’autèntica educació”. Si en la novel·la anterior havia tractat l’esclavitud, en aquesta denuncia els conflictes racials que assolen els Estats Units: “Els periodistes i els historiadors preserven la memòria, però els novel·listes hem de preservar la ficció. No soc periodista ni historiador. A més, a Amèrica fa anys que una novel·la no té un impacte social, segurament des dels anys 50. Jo treballo per a mi, no pretenc ensenyar ni educar el lector. Simplement intento donar resposta als meus objectius artístics. Al llarg de tota la vida he vist casos de brutalitat policial, que no han provocat cap reforma social. Les coses no canvien. No hi ha cap garantia que les reformes siguin permanents perquè els republicans sempre acaben anul·lant-les. Sé que d’aquí a poc temps tornarà a ser un tema candent perquè aquestes situacions mai canvien.”

Quan li pregunto pels referents, no ho dubta: “Vaig créixer amb la ciència-ficció d’autors com Stephen King, els còmics i Upton Sinclair abans de descobrir Toni Morrison i García Márquez, que va ser important perquè em va fer reconèixer els elements de fantasia. Aquest llibre té un to diferent de l’anterior perquè no té elements de fantasia. Em vaig fixar en literatura breu, llibres com els de Dennis Johnson, novel·les realistes.” Sobre si creu que Trump llegirà el llibre, Colson opina que és massa llarg per a ell; “a ell li deuen agradar més els llibres infantils. Un gat mort seria més bon president que el que tenim ara”.