“El retrobament amb els lectors ha estat fantàstic”

Va ser una mica com una arrencada de cavall i parada de burro, que diuen. Vam arribar a fer un dinar de presentació a la premsa, van sortir-ne ressenyes als diaris, però aquí es va aturar tot. Com a tanta altra gent que li han passat coses similars o pitjors. Tot plegat ha estat estrany, Sant Jordi ha estat estrany, del primer que no es va fer no cal dir-ho, i el segon va ser, més aviat, una fira de llibres. Però està bé que es facin coses, perquè el sector, com molts altres sectors, està preocupat, i n’hem d’estar, perquè les coses estan molt malament i anem a pitjor. Sobre el llibre, una mica de paciència i esperar que faci el seu camí, que és el que han de fer els llibres.

Ha estat fantàstic. És curiós, puc estar molt de temps sense escriure, però quan m’hi poso m’agrada molt i m’ho passo molt bé. Després sempre penso ‘com és que feia tant temps que no escrivies?’ També és veritat que espaiant els llibres t’hi poses amb més ganes i, potser, el mercat els pot absorbir una mica millor perquè de producció, n’hi ha moltíssima, ara. D’altra banda, a mi no em va bé de fer dues coses alhora. Primer al Parlament i, després, en els quatre anys a l’Ajuntament, més tot l’any de precampanya, gairebé no vaig escriure res perquè la política, i sobretot la política municipal, et fan viure molt de cares enfora, sempre pendent del que passa, dels carrers, del partit. Tot això és l’antítesi del que és escriure i del que és portar una novel·la, que s’ha de dur com si tinguessis allà un nadó, amb molta calma i molta dedicació. És una mica viure cap enfora o viure cap endins, caps als teus personatges, i dedicar-hi tot el temps.

Sempre hi ha alguna coseta, però no m’ho apuntava perquè sempre penso que si aquesta idea té prou consistència ja tornarà. Sovint llegeixes alguna cosa o veus alguna pel·lícula o algú que t’explica alguna cosa i acabes pensant ‘això no estaria malament’. Després a l’hora de la veritat ho intentes i no funciona perquè no en saps o perquè, simplement, allò no té prou material per tirar-ho endavant.

Hi ha els lectors que t’han anat seguint des de fa molts anys i que estan contents que hagis tornat a escriure, i després hi ha tot de lectors nous que potser havien llegit alguna obra juvenil i que ara et descobreixen d’adult. Això és molt maco.

Trobo que són una de les coses més democràtiques –i jo també dic republicanes en el sentit que tothom és igual– que s’han inventat. Són uns espais que realment són per a tothom. Al club de lectura no cal que siguis molt bon lector, no cal ni que hagis acabat aquella novel·la. La gent s’hi enriqueix. Jo n’he portat i també hi he anat, a clubs que han llegit la meva obra, i és impressionant el suc que es treu de cada llibre.

El que costa és recuperar els hàbits d’escriptura. T’has de dir ‘ara vull fer una novel·la, s’ha acabat, per tant, fer encàrrecs, anar a passeig’. Personalment, m’hi poso al matí aviat, tant si surt com si no surt. Aquestes hores hi han de ser encara que et puguin semblar molt perdudes, que no ho són mai del tot, perquè sempre en queda un pòsit. Tot és aplicar-se aquesta disciplina. Jo venia de l’Ajuntament, que és com anar com una baldufa, d’un costat a l’altra tota l’estona. Amb l’escriptura és al revés. A casa i quietud. Als instituts sempre ens pregunten què s’ha de fer per ser escriptor. Primer de tot, tenir la capacitat d’estar-te sol i quiet moltes hores, els dic. A vegades als joves i també als adults ens costa molt, això. Sempre hi ha coses que et criden. Podria fer això, podria fer allò. I no, no, cal mantenir-se ferm.

Hi ha una idea a l’inici, que després va perdre pes, i que és la del perdó. És una qüestió que sempre m’ha semblat molt important. Avui dia també, però no tant des d’un punt de vista religiós –la idea cristiana del perdó que ens han imposat– sinó del girar full, de la necessitat que tenim de demanar perdó i que ens perdonin. Preguntar-se, per exemple: Per què algunes persones demanen perdó sovint i a d’altres no els entra mai de fer-ho? I quan ho hem de fer? En el moment que ofenem algú? Per què hi ha perdons que es demanen al cap de tant de temps? I per què la persona que perdona o que no perdona, quina superioritat moral sembla que té a vegades? Aquesta va ser la reflexió inicial i a partir d’aquí vaig tenir molt clar que havien de ser un home i una dona els qui gestionessin o no aquest perdó. I és així realment al llibre. Reconec, però, que un cop vaig anar escrivint, vaig veure que les històries de la Rosó i de l’August eren molt potents. Això va fer que la idea del perdó no fos tan clau en tota la novel·la, només al final com a desllorigador.

Una de les coses que primer vaig fer va ser situar-los en la societat que vivien. És a dir, sobretot, en la Girona dels anys setanta fins als noranta. I els personatges es fan grans, sobretot la Rosó, al mateix temps que Girona es va pintant un mica de colors. Això m’ha agradat molt. De fet, la Rosó té la meva edat, més o menys, i li he construït una joventut que podria ser una mica la meva, sobretot pels llocs on va, els cinemes, els bars, les amigues... Un món, d’altra banda, que s’ha acabat. Hi ha molts llocs d’aquests que ja no existeixen i la gent ja no fa les coses que feien la Rosó i les seves amigues.

Efectivament, els seus mons de joventut ja ho són molt, de diferents; el d’ell, una mica més canalla. Aquí em va passar allò que quan construeixes un personatge que té moltes arestes, et sembla que és més interessant. Escrivia la part de la Rosó i després la de l’August, i sempre em semblava que quan escrivia l’August era més interessant, bàsicament perquè a ell li passaven més coses, que si estafava, que si se n’anava a Perpinyà, la relació amb el seu amic Pau, tots els enganys... En canvi, la Rosó és una persona molt normal, molt clara, que té una vida menys interessant. Als lectors, però, sovint els és igual que un personatge sigui molt dolent, perquè quan t’acostes a les persones, encara que no siguin moralment molt bones, poden ser molt interessants, és clar.

La Rodoreda la vaig llegir molt quan era jove i la veritat és que no l’he tornat a llegir gaire. Durant el confinament pensava que podria agafar alguna de les seves novel·les i rellegir-les, com Quanta, quanta guerra... Més que de Rodoreda, però, qui m’ha inspirat sempre són grans contistes americanes com Dorothy Parker o Katherine Mansfield. Els seus contes em van meravellar. La manera de dir coses molt importants, però quasi sense dir-les, amb una frase, amb un gest. Crec que en saben moltíssim.

En aquest cas concret, en què hi havia dos personatges, vaig muntar les seves vides, any de naixement, on viuen, on estudien, caràcters, pares, germans, etcètera. Tot això ho vaig apuntant, però no faig quasi fitxes, ni arbre genealògic. Pel que fa a l’estructura de la novel·la, això és més complicat. Per on la comences? En aquest cas, el que vaig fer va ser començar en el present, després col·locar-hi un llarg flashback i, finalment, tornar al present.

Quan era jove escrivia d’una manera més compulsiva, en aquell moment vaig escriure molts llibres molt seguits. Després aquesta ànsia et passa i hi poses molta distància. Estic molt contenta d’aquest llibre, m’ho he passat molt bé mentre l’he escrit i trobo que està ben fet, m’ha agradat, a la gent li agrada, però si no l’hagués escrit segurament no hauria passat res. És veritat. Potser és l’edat, que em miro les coses d’una altra manera. Escriuré més en el futur? Sí, segurament que sí. Tot i que ara és una mala època per publicar, penso. Han canviat molt les coses en vint anys. Aquells grans avançaments que feien les editorials, els milers d’exemplars venuts, la fidelitat de molts lectors a la novel·la que havia guanyat un premi com el Sant Jordi, per exemple. Tot això ja no existeix, i els escriptors de la meva generació hem hagut de passar un mena de dol en aquest sentit. Però això ja ha passat i el que has de fer és acomodar-te a la situació actual.

La qual cosa em sembla molt important. Perquè una literatura, a més, s’aguanta si hi ha moltes veus i que totes aquestes veus arribin. Actualment també tot plegat va més lent, hi ha més boca orella, recomanacions. Potser no venem tants llibres, però estem més adaptats al temps de l’escriptura que és un temps més lent.

Estic contenta d’haver tingut l’oportunitat de viure de prop un món que no tothom el pot viure. I d’aquest món, què n’he après? Doncs que és molt complicat i que et fa, quan has passat per la política, que critiquis amb molta més amabilitat, perquè saps que no hi ha res fàcil i que moltes coses no es fan no perquè no es vulguin fer, sinó perquè no es poden fer. D’altra banda, la política local et fa tenir una visió de la ciutat que no tens i que ara ja em quedarà per sempre. També en fas molta via, de quedar fora.

Malament. És per plorar. Les baralles entre Junts i ERC fan plorar i fan que no avancem. La gent està molt desencantada i s’està fent malbé tot allò que hi havia, que ens hauria fet anar junts, descalços, trepitjant on sigui, sobre les brases si hagués calgut. Tot això s’està perdent. D’altra banda, ara hi ha hagut la pandèmia del coronavirus i vindran temps molt complicats, en què la situació econòmica de molta gent serà prioritària. Això també vol dir que ara potser no s’hauria de fer política, sinó una altra cosa. I que sortís algú que no fos de ningú i que fos de tothom i que digués ‘hem d’anar per aquí’. Però aquestes trampes que es posen, tot és molt mesquí. Fa molta pena perquè la gent, amb l’ANC i Òmnium Cultural, havia arribat a no ser mesquina, havia arribat a tenir una moral de victòria generosa, que ens havia portat molt amunt.