Art

Art electrònic ara i aquí

El festival Ars Electronica celebra la 41a edició descentralitzada en 120 ciutats d’arreu, una de les quals, Barcelona i amb la col·lecció Beep de Reus de far

Una exposició a l’Arts Santa Mònica desvela el talent de l’escena creativa catalana

L’any 1991, les pantalles tàctils ni existien ni se les esperava, però l’artista Peter Weibel en va construir una gairebé del no res. No és un cas a part. Abans que ell i després d’ell, molts altres creadors han penetrat en territoris explorats o inexplorats de la tecnologia amb l’ambició d’elevar l’art a nous nivells. Weibel necessitava aquella pantalla tàctil rudimentària per fer una obra que reflexionés sobre la percepció que tenim de nosaltres mateixos, i de les possibilitats de modificar-la. És una peça extraordinària (es diu Das tangible Bild) que recentment ha adquirit la col·lecció Beep de Reus i que ara llueix en una exposició a l’Arts Santa Mònica sobre la qual hi ha milers d’ulls posats. Els ulls del món de l’art electrònic.

La pandèmia de coronavirus ha forçat la cultura a reimaginar els seus punts de trobada, i això és el que ha fet el festival Ars Electronica, l’esdeveniment més important dedicat a la relació entre art i tecnologia, un vincle que alguns es pensen que va néixer abans-d’ahir però la realitat és que travessa tota la història i, amb més intensitat, tota la del segle XX. Ars Electronica en mesura les seves complicitats –sense desatendre tampoc el camp de la ciència i en cap cas els lligams amb la societat contemporània– des de fa quatre dècades. L’edició 41 ho ha hagut de fer desafiant el virus i, per primera vegada, no només al seu emplaçament històric, Linz (Àustria), sinó molt més enllà.

120 ciutats d’arreu fan, són aquest any seus del festival. Una ona expansiva que també ha arribat a la capital catalana, amb l’Ars Electronica Garden Barcelona, un dels programes més potents i entusiastes de la cita que alterna activitats virtuals i presencials –que alhora també són virtuals: tots els continguts, inclosa l’exposició de l’Arts Santa Mònica, són al web www.arselectronicagardenbarcelona.org –. I tot tutelat per una xarxa àmplia i diversa d’agents: l’Institut Ramon Llull, el centre de producció artística Hangar, la Universitat Oberta de Catalunya, el festival OFFF i la col·lecció Beep de l’empresari Andreu Rodríguez i la seva dona, l’artista Marie-France Veyrat.

És el tercer any que els gurus d’Ars Electronica conviden Beep al festival. I això significa molt. S’ho han guanyat a pols. I en poden presumir sense matisos. “Som la col·lecció privada especialitzada en art electrònic de referència internacional”, exclama el seu director, Vicente Matallana. Aquesta aventura col·leccionista va començar fa 15 anys. I ja disposa d’un fons d’una seixantena de peces. Cada peça, escollida amb molta cura. I amb moltes cures i afectes amb els artistes. “No comprem simplement. Ens preocupem per tot el procés artístic, la investigació, la producció i l’exhibició, amb diferents programes. I sempre ens envoltem d’experts. Per a nosaltres és cabdal cuidar l’ecosistema de l’art electrònic. I això comença per ajudar els artistes a treballar, cosa que fem amb accions de mecenatge”, sosté Matallana.

L’exposició de l’Arts Santa Mònica descobreix les últimes incorporacions de la col·lecció. De Peter Weibel, fundador i director del ZKM Centre for Art and Media de Karlsruhe, han sumat una segona peça, The endless sandwich, que aborda les angoixants interferències dels vells televisors. És un treball del 1969. “A la col·lecció ens interessen les obres precursores per contextualitzar les obres que s’estan fent ara. Per fer un discurs de l’art electrònic necessitem saber d’on venim”, raona el director de la reusenca Beep.

L’on som es manifesta a l’Arts Santa Mònica amb quatre peces de nova producció que fan un bon retrat de la comunitat creativa catalana. Mónica Rikic presenta un robot alat que té una crisi existencial perquè no sap per a quin propòsit ha estat creat (New home of mind). Roc Parés ens convida a reeducar la nostra manera de veure les coses amb ulls polítics a través d’un estereoscopi (Doble consciència). Santi Vilanova ha ideat una màquina que genera música visual: el que veiem és calcat al que escoltem (Forms-screen ensemble). I Albert Barqué-Duran i Marc Marzenit proposen una instal·lació immersiva reclosa en una cambra fosca que al mateix temps que posa a prova el nostre sentit de l’orientació i de l’equilibri grava en la nostra retina les llums potents i fugaces que escup (Vestibular_1). Magnífica.

L’escena local de l’art aliat amb els mitjans digitals viu en una estranya contradicció. A fora té un reconeixement que aquí es transforma en indiferència. “Amb excepcions, als nostres museus els està costant entrar-hi”, reconeix Matallana. A tot això s’hi afegeix la confusió del que és realment art electrònic. No tot s’hi val: ha de prevaldre un ús crític, experimental i arriscat de la tecnologia. “Hi ha d’haver un concepte”, adverteix Matallana. El més greu, sostenen els entesos, és que es menysté una tradició que va arrencar als noranta. Antoni Muntadas, pioner, va rebre una menció d’honor a l’Ars Electronica del 1995. Antoni Abad es va endur el guardó principal onze anys després. I l’estudi 300.000 km/s va aixecar el mateix trofeu el 2019.

L’edició 41, tan especial tota ella amb la seva ànima descentralitzada, culminarà demà, diumenge –va començar dimarts–, però la mostra de Santa Mònica durarà fins al 20 de setembre per coincidir amb l’edició no menys especial del Sónar+D, que se celebrarà els dies 18 i 19 al CCCB.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia