Cinema

Cicatrius de l’amor

Ventura Durall estrena ‘L’ofrena’, la seva pel·lícula més personal, que té ecos del mite d’Ulisses

Deia Ventura Durall (Barcelona, 1974) en el rodatge de L’ofrena, fa un any i mig, que era el seu film més personal. En veure la tempesta d’emocions desfermades de la primera escena del film, i que no es calma fins als crèdits finals, un es pregunta quina mena de vida deu haver viscut. Ell riu, quan li preguntem en aquest sentit: “No és autobiogràfica, ni de bon tros –assegura en una entrevista telefònica–. Sí que parla de coses que m’importaven i m’inquietaven, i hi ha alguna cosa que l’hem disfressat una mica. Està inspirada més en emocions que en experiències pròpies.”

Àlex Brendemühl hi interpreta Jan, un home que, amb la complicitat de la seva parella Rita (Verónica Echegui), a qui acaba de conèixer, vol recuperar el seu primer amor de joventut, Violeta (Anna Alarcón). “Idealitzem molt els primers amors –comenta el director–. És una època de descobriment, i molta gent hi queda atrapada, és un moment fundacional de moltes coses de la vida. Tota la resta s’emmiralla en aquell moment i s’hi compara, però és incomparable, i sempre ho tenim en un altar, com un referent de les nostres vides.”

Jan té un empresa que es diu Ulisses, que es dedica a fer realitat els últims desitjos de gent a punt de morir, sovint relacionats amb el sentiment de culpa i la pèrdua de gent estimada. De fet, tota la història té ecos del mite de l’heroi grec, amb Jan, Rita i Violeta, que vindrien a ser uns moderns Ulisses, Calipso i Penèlope. No van partir del mite d’Ulisses, sinó que més aviat hi van arribar en el procés d’escriptura del guió, signat pel mateix director, Sandra Beltrán, Clara Roquet i Guillem Sala. “Teníem aquestes coincidències d’algú que torna després de molts anys i busca un personatge mitificat, i aquest tercer personatge que l’ajuda, Rita –comenta el director–. Al final ha quedat més diluït en el muntatge, però ens va servir per articular la història amb la forma de l’Odissea. Però és una història molt polièdrica, que va transformant-se: passa al triangle amorós, el thriller psicològic i acaba un viatge transcendental del personatge que dialoga de nou amb la pròpia Odissea.”

Accent en les dones

L’ofrena és una versió de la història d’Homer, però, més centrat en les emocions i els personatges femenins que en l’èpica, reconeix el director: “Jo crec que és una pel·lícula sobretot de dones, s’hi acosta d’una manera gairebé quirúrgica per analitzar-ne les emocions. El personatge masculí sempre està en un segon pla, a nivell d’entendre’l i posar-se a prop de les seves emocions. Hi juga un paper més instrumental, mou els fils argumentals, però no saps ben bé quines són les seves emocions fins al final.”A més del poema èpic d’Homer, L’ofrena té molt a veure també amb la tragèdia grega: està protagonitzada per personatges atrapats pel seu destí. “Tractem temes molt universals –reflexiona Ventura Durall–. És cert que prenen aquesta forma de tragèdia grega, són personatges que estan abocats a un destí tràgic, però crec que és una pel·lícula molt humanista, que parla de coses amb les quals tots ens hi podem sentir identificats: el passat, la culpa, el perdó, la fantasia humana de voler reescriure la pròpia història... Per mi el que la fa més actual és que la pel·lícula no intenta fer un discurs moral sobre els diferents personatges, i cada espectador es pot identificar amb un personatge diferent, i pot completar la pel·lícula des de la seva pròpia experiència, segons com li ressonen a l’interior els personatges.”Un dels temes més importants de la pel·lícula és com de vegades fugim de les persones a qui hem fet mal. “Hi ha moments que trenquem relacions, per coses que hem fet, ens allunyem de la persona que estimem i com més ens allunyem, més costa tornar-hi, no sé si per orgull, covardia... Hi ha moltes relacions que es trenquen per la incapacitat de comunicar-se, de saber demanar perdó, de ser més empàtics... La pel·lícula parla sobretot d’això.”L’ofrena és el segon llargmetratge de ficció de Ventura Durall, que ja va rodar amb Àlex Brendemühl Les dues vides d’Andrés Rabadán (2008). “A nivell d’eix temàtic estan molt emparentades –diu el director–, parlen de la culpa i el perdó, i hi surt el mateix actor, tenen el mateix director... Hi ha una evolució estilística, aquesta és una pel·lícula molt més madura.”L’ofrena té coproducció valenciana, està rodat en part al País Valencià i compta al repartiment amb l’actor Pablo Molinero, que interpreta la parella d’Anna Alarcón. El Covid ha trastocat molt els plans de la pel·lícula, que s’ha retardat, però després s’ha hagut d’estrenar abans de Sant Sebastià per compromisos adquirits amb els ajuts.Ventura Durall té una important tasca també com a productor a través de Nanouk Films, la seva productora. Totes les pel·lícules que ha dirigit són en versió original catalana, un fet poc comú, malauradament, avui en dia. “Per a nosaltres és una cosa essencial –diu el cineasta–, totes les pel·lícules que he fet són en català. Té pros i contres. La difusió en català serà menor, i no tindrem opcions a certs ajuts, però en canvi de cara a TV3 i l’ICEC té avantatges. La intenció final és que, més enllà de la llengua en què estigui feta, que nosaltres volem que sigui en català, si la pel·lícula funciona i agrada, tindrà el seu recorregut, independentment de la llengua. Serà més difícil tenir més sales a Madrid i altres ciutats d’Espanya, però a l’estranger els és igual que sigui català o castellà.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia