Música

TARTA RELENA

CANTANTS

“En pandèmia i sense concerts, no pots regalar els discos que fas”

Jo [Helena] soc lingüista i la Marta parla grec. Les llengües ens agraden, i la varietat lingüística sempre ha estat una atracció
Björk és un referent. Té una veu impressionant plena de matisos amb la qual sap jugar molt bé

Les barcelonines Tarta Relena són una de les singularitats més inspiradores i enigmàtiques de l’actual panorama musical català. Amigues des de l’escola, Marta Torrella (contralt) i Helena Ros (soprano) canten a cappella en diferents llengües (incloses el llatí i el grec) i se senten tan interpel·lades per les polifonies de Còrsega, les melodies sefardites o el rebétiko (una música folklòrica de Grècia amb una aflicció semblant a la del flamenc o el blues) com pel gust pel risc de Björk i les immersions en la música tradicional de Maria del Mar Bonet. Una interessant manera d’entendre el folk i la mediterraneïtat des de la generació millennial que s’ha vist plasmada ja en dos discos de curta durada (Ora pro nobis i Intercede pro nobis, publicats per una associació cultural, Indian Runners, “que promou l’activisme, els principis de l’autogestió i la igualtat de gènere musical en l’escena”) i que Tarta Relena han posat al servei també de projectes com els de Za!, Nico Roig, Marina Herlop o Maria Arnal i Marcel Bagés, entre d’altres aventures sorgides d’El Pumarejo, l’espai cultural que les va veure néixer fa només quatre anys. Atenen El Punt Avui a la terrassa del pis de Gràcia on van passar el confinament.

Quan i com es van conèixer?
(Helena) Ens coneixem des dels sis anys, quan fèiem primària a l’escola Lurdes de la Via Augusta. Érem d’aquella mena d’amigues que quedaven per anar a dormir a casa de l’altra i que anàvem una al poble de l’altra als mesos d’estiu. Les nostres famílies, de fet, ja es coneixien.
I quan i com van començar a cantar?
(Marta) Cantàvem juntes al cor jove de l’escola Can Ponsic, de la Fundació L’Arc de Sarrià. I, a banda, la nostra escola, durant la primària, tenia un centre musical adscrit i dues tardes a la setmana hi anàvem a cantar amb deu nens més. Després jo vaig anar a una altra escola de música on hi havia un cor i l’Helena va acabar venint-hi, també. (H) Quan teníem divuit anys quedàvem sovint a casa de la Marta i vam començar a provar coses juntes amb la veu...
Conèixer-se des de fa temps és una de les claus de la seva entesa, és clar.
(H) Sí, és essencial, de fet. D’entrada, en el terreny pràctic. Ens ajuda a gestionar el projecte i a entendre les preocupacions de l’altra. I, aleshores, també, en un terreny més emocional. Sobretot ara, que amb el confinament hem passat moltes hores juntes.
Quan canten no deixen ni un moment de mirar-se als ulls. Per què?
(M) Necessitem estar molt, molt connectades, quan cantem. I, en aquest sentit, com dèiem abans, conèixer-se molt a nivell personal se suma al fet de conèixer-se molt musicalment. D’això ja en fa prou temps, però, com per tenir-nos ben apamades tant la veu de l’altra com la nostra, que sempre té aquell punt d’incògnita. A l’hora de cantar necessitem molta concentració i, per aconseguir-ho, és vital estar concentrades l’una amb l’altra.
Tenen dos registres força diferents.
(H) Sí, i, en els anys de formació –i, de fet, també ara– una ha anat provant unes tècniques vocals concretes i l’altra, unes altres. Sempre hem procurat congeniar dues maneres de fer, treballant plegades els punts febles d’una i altra. (M) Quan vam començar a cantar juntes, però, cap de les dues s’hagués considerat mai una “cantant”. La nostra veu era encara una gran desconeguda i, tot plegat, era una mica com un joc. A poc a poc, però, hem anat sentint-la com quelcom inherent a la nostra persona.
Fan la impressió de cantar en tots els àmbits de la vida, més enllà dels escenaris.
(M) Sí, bastant, però no crec que siguem de les que més canten, en aquest sentit. Hi ha cantants de qui penses: “Ostres, aquest no està ni un segon callat.” Jo, almenys, no soc aquest tipus de persona. Sí, però, que tendim a ser grans arxivadores de cançonetes. L’Helena, per exemple, té una memòria auditiva per flipar. Recorda a la perfecció melodies que cantàvem a l’escola i que jo, en canvi, amb prou feines soc capaç de recordar.
A les xarxes socials defineixen el que fan, que certament no és gaire classificable, com a “folk tronadet” i “gregorià progressiu”. Alguna pista?
(H) Era per dir alguna cosa, ja que no ens vam aturar ni un moment a pensar, quan vam començar a cantar, quins eren els gènere en què ens agradaria encabir-nos. Són etiquetes que ens van caure més tard i que ens van fer gràcia. (M) La de “folk tronadet” és nostra. Va sortir tot fent broma amb els amics d’Indian Runners. I això del “gregorià progressiu” és perquè un amic d’un amic va venir a un concert i ens va dir: “Ostres, això que feu és gregorià... progressiu.” Certament és una etiqueta suggestiva, tot i que... no hem fet mai cant gregorià!
D’on sorgeix l’interès per cantar en llatí o en grec?
(H) Jo soc lingüista, i la Marta parla grec, ja que va estar a Creta fent uns cursos. A mi, el llatí, a batxillerat, em va obrir un nou món i és el que em va empènyer, de fet, a estudiar lingüística. Les llengües ens agraden, i la varietat lingüística sempre ha estat una atracció. Cantem cançons en català, però fer-ho en altres llengües no ha estat mai cap barrera. I el llatí, com que hem cantat molts anys en cors i era el pa de cada dia, ens és, fins i tot, familiar. Les pregàries en llatí són per als cantaires d’un cor el que els estàndards poden ser per als músics de jazz.
En el projecte que les va unir a Za! i músics de cobla en les passades edicions del BAM i la Fira Mediterrània cantaven... en fenici!
(M) Sí, aquell projecte sí que n’era, de tronadet [riu]. Za!, els músics de cobla i nosaltres som de tres universos molt diferents, però teníem una energia similar i ens vam entendre bé. A partir de patrons mediterranis es van crear cançons que van passar primer per la distorsió de Za! i a les quals després nosaltres vam haver de posar veu. Un dia, mig en broma i mig seriosament, vam dir de provar-ho en fenici i l’Helena va començar a investigar què en quedava, d’aquesta llengua...
Que no és gaire, imagino.
(H) Molt poc, sí. Els únics vestigis que n’han quedat són textos funeraris i prou. Vam contactar amb l’única experta a Europa en fenici, que és la Maria Josep Estanyol i és a la Universitat de Barcelona, a la plaça Universitat. Em va dir que l’anés a veure, i estirant aquell fil va sortir tot.
A principi d’any van ser distingides amb el premi Enderrock de la crítica a millor disc de folk però, poques setmanes després, va arribar la pandèmia. Tenen la sensació que ha frustrat el que havia de ser el seu any?
(M) Bé, portàvem ja un bon 2019, molt millor del que ens hauríem esperat. Havíem gravat aquest últim disc a Londres i el 2020, efectivament, pintava molt bé. Tots els projectes, com el de la Maria Arnal i Marcel Bagés, que havia d’estrenar-se al Sónar, ens feien molta il·lusió.
Van decidir publicar ‘Intercede pro nobis’, el passat 17 d’abril, en plena pandèmia, en format digital i a 5 euros, sense possibilitats d’escoltar-lo en plataformes com Spotify. I, segons van afirmar uns quants més tard, va acabar generant uns ingressos quinze vegades superiors al que havia generat el seu primer disc durant tot l’any 2019 a les plataformes digitals. L’‘streaming’ és una condemna, per als músics?
(H) Està molt bé disposar d’una base de dades musical com ho pot ser, per exemple, el Càntut [un web nascut l’any 2012 que es proposa recollir i difondre el patrimoni musical de transmissió oral de les comarques gironines]. És important que existeixin aquesta mena de corpus musicals. Però, en el cas d’altres plataformes, si sabéssim la pasta que poden arribar a cobrar els seus propietaris per fer no gaire cosa més que emmagatzemar cançons, ens horroritzaríem. (M) La gent paga 10 euros perquè no li surtin anuncis a Spotify Premium, però, després, als artistes, no ens arriba res. Això de no penjar el disc en plataformes digitals, almenys durant els primers mesos, vam veure-ho molt necessari en un context com aquell. En pandèmia i sense concerts, no pots regalar els discos que fas. Decidir-ho així ens va deixar espiritualment tranquil·les.
Expliquin-nos què hi ha en el disc.
(M) És un EP de cinc cançons. Desigs és un poema de Kavafis traduït per Carles Riba que forma part d’un poemari que em va regalar el meu pare quan estava obsessionada amb Grècia. (H) Recordo la Marta obrint la primera pàgina i musicant-lo no gaire més tard [riu]. Tres morillas [una cançó popular recollida al segle XV al Cancionero de Palacio, versionada a partir d’Arcángel i l’Accademia del Piacere] feia molt temps que la cantàvem i era l’única que teníem clar com volíem que sonés quan vam arribar a l’estudi. Hi ha beats i molt de joc amb cinta analògica per aconseguir textures diferents. Christos la coneixíem d’un recull de rebétikos i Infans qui nascitur és una melodia tradicional georgiana amb una lletra que vam escriure en llatí.
D’on neix el seu gust pels ‘beats’, els ‘samplers’ i altres recursos propis de l’electrònica?
(M) Al principi vam decidir que cantaríem a cappella sense instrumentacions de cap mena. Però, és clar, sempre arriba el moment en què decideixes baixar del burro. Ens semblava que el que més podia contrastar amb la veu humana eren… les màquines. (H) Vam dir que Tarta Relena seríem nosaltres i les màquines. I, a partir d’aquí, es va obrir un camp molt gran per explorar.
Per què tenen la islandesa Björk com a referent?
(M) Té una veu impressionant plena de matisos amb la qual sap jugar molt bé. Però ens agrada molt, també, la seva voluntat d’experimentació, la seva manca absoluta de por per sonar diferent en cada disc i, si cal, ser extrema en alguns moments.
Algun altre referent a destacar?
(H) Jo he escoltat bastant Maria del Mar Bonet. No és que conegui tot el que fa i en sigui superfan, però sí que és a través d’ella que vaig accedir a tot un tipus de repertori més tradicional. (M) L’Helena, de petita, d’altra banda, la recordo molt amb un disc amb cançons del món. Són discos que van aparèixer aleatòriament durant la infantesa i que, en aquell moment, ens van cridar molt l’atenció. (H) Sí, és veritat. Es deia Chansons d’enfants du monde entier i n’hi havia del Perú, l’Argentina, Israel, Palestina, Sèrbia... El vaig escoltar un munt de vegades amb els meus germans.
Quina importància donen a la idea de ‘mediterraneïtat’?
(M) Molta, és clar. Hi ha un seguit de recursos vocals que s’utilitzen molt en cançó mediterrània que venen d’un mateix lloc. Això fa que, a vegades, et sentis molt pròxima a cançons que, de fet, no havies sentit mai.
Està sent un any molt difícil, però les trobem en nombrosos projectes, darrerament, a Tarta Relena!
(M) Hem tingut moltíssima sort que el que fem hagi agradat i gent que havíem estat escoltant durant molt anys ara ens escolti a nosaltres i vulgui que cantem amb ells. És un regal, de fet. Ens sentit agraïdes i sentim que ho hem d’aprofitar. Podem fer totes aquestes col·laboracions i, a la vegada, disposar de prou recursos econòmics per mantenir el nostre propi projecte, que és una cosa que molts músics de talent haurien d’estar fent però que, desgraciadament, amb el context actual, no poden.

Amigues per sempre

Tarta Relena (els seus dos noms, Marta i Helena, amb la primera lletra alterada) es coneixen, com se sol dir, de tota la vida, però no va ser fins al 2016 que va cristal·litzar aquest projecte, sorgit en el marc de les incubacions culturals que es produeixen, primer a Vallcarca i després a l’Hospitalet, a El Pumarejo i que, de mica en mica, ha anat trobant el seu espai en l’escena del país. Distingides, l’any passat, amb un premi Enderrock al millor disc de folk, així com amb el premi Núvol de la secció Calàndria, han publicat dos EP –Ora pro nobis (2019) i Intercede pro nobis (2020)– i, arran, sobretot, d’una aparició a l’Adoberies Fest de Vic l’any 2018, han estat cridades per col·laborar amb artistes com Maria Arnal i Marcel Bagés, Nico Roig i Za!. Tarta Relena preparen ara una versió en vinil dels dos EP amb remixes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia