Art

Tot sobre el gravat

Enciclopèdia publica el primer llibre, dirigit per Artur Ramon, que ressegueix set segles d’història d’aquesta disciplina al nostre país

“No som prou conscients de la importància que ha tingut el gravat en la nostra cultura”

Amb L’art del gravat català, Enciclopèdia Catalana ha cobert un buit en l’estudi d’aquesta disciplina: és la primera publicació que ressegueix tot el seu recorregut històric, des de les primerenques xilografies del Renaixement fins a les creacions actuals. “No som prou conscients de la importància que ha tingut el gravat en la nostra cultura”, subratlla l’historiador de l’art Artur Ramon, a qui l’editorial ha encomanat la direcció d’aquest nou volum de la seva línia de projectes Enciclopèdia Art, en què els llibres, de grandiós format, es conceben gairebé com un objecte artístic. Un luxe, però, restringit. De L’art del gravat català se n’han editat 1.000 exemplars a 990 euros.

“L’edició és de tanta qualitat que els gravats es veuen com si els tinguessis al davant, no com estem acostumats a veure’ls en els llibres, com taques”, remarca Ramon, que per tirar endavant aquesta aventura pionera va crear un equip d’especialistes heterogeni però tots bons coneixedors d’aquest art “a cavall entre la creativitat i l’alquímia, entre el dibuix i la pintura”. Mercè Casanovas, Rafael Cornudella, Sol Enjuanes Puyol, Francesc Fontbona, Albert Martí Palau, Albert Mercadé, Joan M. Minguet, i el mateix Ramon, signen els textos d’aquesta obra coral que tot d’una té la missió de reparar el menyspreu amb què s’ha tractat i es continua tractant el gravat. “Se’l considera un art de segona, com totes les obres sobre paper, dibuix inclòs. És una anomalia del nostre país. A Europa no hi ha aquesta jerarquització”, sosté Ramon.

Per oferir aquesta mirada integral del gravat català, el grup d’estudiosos ha procurat buscar un equilibri entre els mons clàssic i contemporani: “No volíem caure en el parany de decantar la balança en el contemporani, molt més vistós i estèticament proper. Hem construït un fil en què els orígens, lligats a la iconografia religiosa i a les expressions de cultura popular, són fonamentals per entendre on hem arribat. Sense l’ahir no s’explica l’avui.” L’arbre genealògic dels gravadors catalans és frondós, “i no ens volíem deixar a ningú”. D’autors representats amb gravats el llibre en reuneix uns 120. De fra Francesc Domènech a Jaume Plensa: set segles.

De gravats se’n poden apreciar (i amb detall, com diu Ramon) a la vora de 200. El que més n’aporta és Joan Miró, l’escollit també per il·lustrar la coberta amb el seu magnífic Braman (1978). “Miró és un gravador extraordinari, però l’important és amb qui el fem dialogar. Amb Joan Brotat o amb Armand Cardona Torrandell, poc reconeguts.” Ramon insisteix en la idea de reivindicar tot un teixit, no només els grans noms com bolets aïllats; “ni tampoc volíem quedar-nos en la modernitat ortodoxa”. Per això dona tant valor al capítol que se submergeix en el projecte d’Edicions de la Rosa Vera, patrocinat per Víctor M. d’Imbert i dirigit per Jaume Pla. “Des dels anys quaranta fins als vuitanta va convidar a fer gravats artistes que no n’havien fet mai: Josep Granyer, Ramon Calsina... L’avantguarda radical de Dau al Set ha ocultat que en aquells moments hi va haver altres opcions artístiques que van fer de pont amb el món antic”, defensa Ramon.

I amb aquest mateix esperit obert de mires, el llibre rehabilita les artistes gravadores: Maria Girona, Roser Bru, Rosa Vives i Esther Boix, entre altres.

Ramon no amaga la seva debilitat per Marià Fortuny, “el primer gravador creador d’imatges que juga en la mateixa lliga universal de Dürer, Rembrandt i Goya”; per Xavier Nogués, “el millor del noucentisme”, i per Barceló, de qui diu que “beu molt del Dalí il·lustrador”. Quan surt el nom de Dalí associat amb la producció gràfica es disparen les alarmes. “No hem obviat el problema de Dalí. És la primera vegada que s’aborda en un llibre més enllà del que s’hagi pogut dir en una conferència. El primer enemic del Dalí gravador és ell mateix cobrant per signar papers en blanc. Aquest desordre que va provocar en vida l’ha perseguit sempre i explica per què la seva obra és molt menys cotitzada al mercat que la de Miró o Picasso, que sí que van dur un control estricte dels tiratges.” De Picasso, per cert, el volum presumeix d’un dels primeríssims gravats que va fer, a la Barcelona de finals del segle XIX, El zurdo.

L’art del gravat català dedica un breu assaig a les iniciatives que han anat sorgint per fomentar el col·leccionisme privat i públic del gravat, òbviament més assequible que les obres originals, però així i tot minoritari. I a les darreres pàgines aporta un glossari, fet per Eva Vila, molt aclaridor de la complexitat de tècniques i procediments d’aquesta disciplina pendent de conèixer, de reconèixer i, per tant, també d’estimar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia