Ficció i esperança

Amin Maalouf (Beirut, 1949) és un dels autors de referència a l’Estat francès i gran part d’Europa. Tant per l’assaig com per la combinació que fa de reflexió i ficció en les seves novel·les. També per l’acostament d’Orient i Occident, que viuen d’esquenes. Extensament traduït al nostre país, el 2009, va rebre el doctorat honoris causa de la Universitat Rovira i Virgili. Alianza presenta la paràbola actual Uns germans inesperats, la nova novel·la del libanès, en traducció del francès d’Anna Casassas. L’edició francesa va aparèixer el 30 de setembre i els editors l’han enllestida en poc temps. Aquesta setmana, van preparar una trobada telemàtica amb l’escriptor. Simpàtic amb els mitjans, va afirmar: “La paràbola dona llibertat per inventar un món distint, que és el que necessitem avui. El món ha de ser repensat més que en qualsevol altre moment de la història. Necessitem reimaginar-lo. A tot arreu, em sento consternat pel que passa.”

L’argument utilitza dos personatges: l’Alec, dibuixant ja madur, i l’Ève, novel·lista d’un únic gran èxit de vendes. Són els habitants isolats en un illot minúscul de la costa atlàntica. S’eviten, fins al dia que tots els mitjans de comunicació deixen inexplicablement de funcionar i això els força a sortir. Què ha passat? S’ha produït una catàstrofe al planeta, després de tantes amenaces de conflicte nuclear i d’atemptats terroristes a gran escala? Què ha succeït a les altres illes de l’arxipèlag, a la costa, a la resta del país, a la resta del planeta? De mica en mica, l’Alec resoldrà el misteri. Gràcies al seu vell amic Moro, conseller de confiança del president dels EUA, podrà reconstruir el desenvolupament dels esdeveniments fins a descobrir que, si bé s’ha evitat el desastre, ha estat d’una manera tan inesperada que la història ja no es podrà reprendre. La trobada dels nostres contemporanis desorientats amb uns germans inesperats, fills d’una civilització misteriosa que es proclama hereva de l’antiga Grècia i que ha arribat a tenir un coneixement de la medicina molt superior al nostre, converteix aquesta novel·la en un conte modern d’una gran força dramàtica. A través de la ficció i de la paràbola, l’autor tracta, en aquesta obra, els grans temes que ja havia tocat en els assajos Les identitats que maten, Un món desajustat i, sobretot, El naufragi de les civilitzacions, però aquí obre la porta a l’esperança que ens ofereixen uns germans inesperats. Maalouf explica que “necessitava buscar en la ficció l’esperança”, que va repetir al llarg de la roda de premsa telemàtica: “Així van néixer dins meu aquests germans inesperats, hereus fidels del miracle de l’antiga Grècia.” Conclou que en la novel·la Uns germans inesperats ha volgut buscar, en la força dramàtica de la novel·la la temàtica del seu últim assaig.

Maalouf va recalcar que “a partir del 2020, el món no serà com abans”. “Com serà? Som enmig del camí i és difícil veure la llum al final del túnel. El món està canviant i alguna cosa comença. Jo havia escrit una història sobre un món que s’aturava i en què la vida era diferent a la d’abans. Vaig acabar la novel·la abans del confinament i l’he volguda publicar ara. L’únic que vaig fer va ser accelerar-lo. En l’assaig anterior, parlava d’un món que avançava cap al naufragi. Aquesta ficció va néixer d’aquesta idea, d’aquesta por. Al començament, cito una frase del poeta Novalis, «la novel·la sorgeix de les mancances de la història». Tinc la sensació que la història avança en una direcció que no és la que jo esperava. Durant el confinament, no vaig voler retocar res del que havia redactat abans.” La seva capacitat profètica, com la imaginació i l’anàlisi, no té límits: “El món ha de ser reinventat per repensar-lo.”

Contra les temptacions de la distopia, Maalouf considera que “l’escriptor ha de ser lúcid, i alhora mantenir l’esperança. Cal imaginar que hi ha llum i assumir que la humanitat té els mitjans per resoldre els problemes, cosa que no havia passat abans. El món ha patit una pausa, però ha de servir per poder reconstruir el món de demà. Ho podríem interpretar com un senyal del cel. I és una tasca indispensable. Ho podem aprofitar per partir de zero i valorar el que hem fet.”