Altre cop ‘La traviata’ i més o menys com sempre

Tenia previst assistir a una de les representacions de La traviata al Liceu que van ser cancel·lades per la direcció del teatre en espera que el Procicat reconsiderés la normativa que limitava l’ocupació a un màxim de 500 espectadors. La negociació va aconseguir ampliar-ho fins a un miler, cosa que significa que, amb el teatre mig ple o si es vol mig buit, t’hi pots sentir ben ample.

Així em vaig sentir en ocupar el seient assignat a platea. Però, sent a la fila 10, em vaig passar part de la funció buscant la posició que em permetés veure tot l’escenari. Això perquè el cap d’una senyora situada just davant meu em tapava part de la visió. Pensant en els problemes de visibilitat encara més greus en altres localitats, vaig recordar aquella insistència amb què, després de l’incendi, s’exigia que el teatre havia de reconstruir-se tal com era abans. I que deu ser per complaure el gust del públic liceístic per la repetició (que tot sigui més o menys igual i es faci com sempre) que tornava a assistir a una representació de La traviata.

Una altra vegada, doncs, aquesta òpera de Verdi. Però, a més, amb una posada en escena força clàssica de l’escocès David McVicar, que, havent-se vist en molts altres escenaris des de fa més d’una dècada, ja va representar-se fa cinc anys al Liceu en una reposició dirigida, com ha passat novament, per Marie Lambert.

Amb una escenografia de Tanya McCallin, que també signa el vestuari, més o menys elegant dins d’una atmosfera que vol ser llòbrega com una premonició del destí fatal de Violetta Valéry (clarament inspirada en la Margerithe Gautier de La dama de les camèlies), el muntatge, en tot cas, pot procurar fàcilment una sensació de cosa vista que, personalment, em va crear el desig d’una sacsejada, d’una mica de risc i atreviment, o que almenys hi passés alguna cosa, com ara que s’insultés Germond, el pare d’Alfredo. Un personatge sulfurant que, exemplificant la hipocresia burgesa, exigeix a Violetta un sacrifici (que abandoni Alfredo) per tal que la seva filla pugui casar-se amb un noi d’una família benestant (que no tolera una relació amb una cortesana, si no és d’amagat) i que, un cop la traviata agonitza, la visita per rebre el seu perdó i netejar-se la consciència.

Amb tanta repetició, fins i tot el públic del Liceu va celebrar una diferència: que l’orquestra del teatre fos dirigida per una dona, la italiana Speranza Scapucci, que va ser molt aplaudida només de començar i encara més al final, després d’una conducció dinàmica i fins i tot vibrant.

En la funció a què vaig assistir s’estrenava una de les quatre sopranos que es reparteixen el paper de Violetta: la nord-americana, amb ascendència cubana i un avi català, Lisette Oropesa, que potser no té una veu especialment bella però sí una sensibilitat per expressar els estats emocionals de Violetta i una excel·lent tècnica per afrontar els reptes del personatge, sobreaguts inclosos. Els dos protagonistes masculins (Alfredo i el seu pare) van ser encarnats pel tenor Dimitri Korchak i el baríton Giovanni Meoni, respectivament, sense proporcionar gaires emocions, però amb solvència. I així va passar bé la funció perquè, brindis i cançons de “gitanes i matadors” a part, és clar que La Traviata té passatges bells, emotius i palpitants (“croce e delizia”) que, finalment, t’agrada sentir una altra vegada.