Un passat soterrat que emergeix

Ava­lat amb la recepció extra­or­dinària d'El prin­cipi d'Arqui­me­des, Josep Maria Miró no només creu en el poder del text com a dra­ma­turg, cosa que es pres­su­posa i que fins pot sem­blar evi­dent, sinó també com a direc­tor, que a la vegada con­fia ple­na­ment en la capa­ci­tat dels actors per expres­sar-lo. Això últim pot sem­blar igual­ment evi­dent, però cer­tes tendències del tea­tre con­tem­po­rani ho posa­rien en qüestió amb la pro­li­fe­ració de recur­sos visu­als. El cas és que Miró ha posat en escena Cúbit, la seva nova obra estre­nada a La Pla­neta durant el pri­mer cap de set­mana de Tem­po­rada Alta, amb la con­vicció d'haver cons­truït un text que, cre­ant amb soli­desa un tei­xit dramàtic amb per­so­nat­ges en con­flicte, en faria pràcti­ca­ment prou amb uns intèrprets per encar­nar-lo viva­ment: un quar­tet excel·lent for­mat amb tres actors joves (Albert Prat, Alberto Díaz i Sergi Tor­re­ci­lla) vin­cu­lats al grup Ruta 40 i una actriu, Anna Azcona, amb una experiència que aporta con­sistència i con­fiança.

Azcona és Paula, una intel·lec­tual vídua d'un home amb el qual va crear una fun­dació pres­ti­gi­osa. Un jove (Octavi/Díaz) l'ajuda a fer un lli­bre i, ins­tal·lat a casa seva, pro­voca el recel dels fills de Paula que, excep­ci­o­nal­ment, la visi­ten: un (Lluc/Prat) reac­ci­ona de manera agres­siva i l'altre (Ber­nat/Tor­re­ci­lla), amb una acti­tud més dis­tan­ci­ada o, en prin­cipi, menys afec­tada.

Tan­ma­teix, la fe en el text i els actors (magnífics tant quan par­len com quan callen) no exclou que es jugui amb altres ele­ments amb intel·ligència i eficàcia. Amb un deco­rat mínim, l'esce­nari pre­senta dos espais o dos nivells, que també ho són de sig­ni­fi­cació: un és l'exte­rior de la casa de Paula, un pati o jardí situat en pri­mer terme, i l'altre, el seu inte­rior, que, podent repre­sen­tar la cuina o bé les habi­ta­ci­ons del pis supe­rior, és més al fons. Amb aquests dos espais, com si es fes un mun­tatge suc­ces­siu, es crea una tem­po­ra­li­tat rever­si­ble en què una escena exte­rior pot tenir la seva rèplica en una a l'inte­rior que seria simultània a la pri­mera; d'aquesta manera, al dar­rere o a dins, va emer­gint un con­flicte llar­ga­ment soter­rat que passa al davant o a l'exte­rior. Què emer­geix? Un pas­sat ama­gat que, quan se n'activa la memòria, cadascú recorda (o vol recor­dar) de manera dife­rent. I amb ell unes feri­des morals amb un cor­re­lat simbòlic (o una empremta visi­ble) en alguns cos­sos. Sense efec­tis­mes, amb una equi­li­brada pro­gressió dramàtica, Cúbit desen­vo­lupa un con­flicte fami­liar que pot fer pen­sar en el tea­tre de Ten­nes­see Willi­ams o Art­hur Miller. Això perquè hi pal­pita un males­tar social, la por al fracàs, les men­ti­des amb les quals ens cons­truïm. Miró, a més, apunta cap a les men­ti­des amb les quals pot cons­truir-se una memòria “ofi­cial” que, posem per cas, es fa into­ca­ble per no per­tor­bar els refe­rents cul­tu­rals que bas­tei­xen una iden­ti­tat col·lec­tiva.