cultura

Sergio Blanco

dramaturg i director

“Autoficcionar-se és com transvestir-se”

El director francouruguaià Sergio Blanco va presentar el 2014 al Temporada Alta Tebasland. Ara, amb Gabriel Calderón, signa La mirada de Narciso (31 d'octubre, Teatre de Salt), una nova ficció que beu del seu dia a dia. Si una persona pot ser-ne moltes a la vegada (i ben diferents entre elles), també és cert que l'escriptura sempre modificarà la realitat.

És un ‘thriller' d'intriga o una conferència?
Totes dues coses. Perquè primer representa que està fent els darrers preparatius d'una conferència sobre La mirada de Narciso però quan descobreix el que pot ser una taca de sang a la seva habitació, el relat de la conferència i les trobades amb un jove eslovè donarà lloc a la intriga policial. L'obra té tres plans: el de la conferència, el de les trobades sexuals i el del thriller. L'investigador i teòric espanyol José Luis García Barrientos la denomina com a “thriller porno intel·lectual”; em sembla encertat.
Wadji Mouawad també situa el monòleg de ‘Soeurs' en un hotel modern. La inspiració té a veure amb els vostres continus viatges?
Durant moltes èpoques de la meva vida m'he passat més temps en hotels que a casa, a París. L'activitat professional m'ha implicat viatjar molt (sigui de direcció teatral, de formació o investigació acadèmica). La idea va sorgir en un hotel de Ljubljana. Vaig veure una petita taca sospitosa en un pis i em va fer pensar que en aquell espai s'hi podia haver perpetrat un crim. L'obra, doncs, va néixer en un hotel.
Què té de misteriós aquest escenari?
Sempre he pensat que els hotels tenen alguna cosa fascinant: són llocs neutres, en què tot pot succeir. Com que no tenen història acaben convocant històries. El buit és tal que l'únic que podem fer és omplir-lo. Són no man's land, molt inspiradors, com les carreteres, les estacions de servei, els aeroports, els terrenys erms. Són llocs que estan en espera d'un relat.
El protagonista revisa el seu jo des de la soledat.
Més que la soledat, descobreix una multiplicitat de jos que el componen. El text reivindica la quantitat d'individus que ens componen. El jo no existeix, el que hi ha és una multiplicació infinita de jos: estem compostos de diverses llars que, a més, poden ser molt diferents entre si. M'aterra la noció d'identitat com un fet únic, coherent i fix. Aquest és un camí erroni per considerar l'experiència humana. L'individu també descobrirà els seus jos, interactuant amb els altres.
El personatge es diu Sergio. Quant hi ha d'autobiografia?
És una autoficció més: hi ha escenes viscudes per mi i altres d'inventades per mi. És l'oposat a una biografia perquè aquesta només pot explicar el que és veritable, mentre que el repte d'autoficció és signar un pacte de mentida: el que narri no ha de ser veritat, sinó tot el contrari: ha de ser una ficció. Convocar la realitat per alterar-la. Tota escriptura, en realitat, altera la realitat. Autoficcionar-se és com transvestir-se.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

DANSA

El Mercat convida dues coreografies noruegues a ballar complexes celebracions

BARCELONA
cultura

Collboni esquiva reunir-se amb els impulsors de la campanya Salvem el Museu del Disseny

barcelona
Cinema

El BCN Film Fest obre portes i espera Meg Ryan

barcelona
Mònica Soler Ranzani
Novel·lista

“Faig ficció, però em preocupa molt la versemblança”

Barcelona

Model i artista amb final feliç

Barcelona
ARTS EN VIU

Ròmbic produeix un ‘site specific’ amb 10 titellaires pel seu desè aniversari

BARCELONA
sant feliu de guíxols

Dani Fernández, La Oreja de Van Gogh i Nil Moliner, al 2n Idilic Festival

sant feliu de guíxols
mostra

Nova exposició permanent a la Fundació Josep Pla de Palafrugell

Palafrugell
Crítica

Lloança al gran misteri