Instints desperts

A final de novem­bre tenim de nou una cita amb el dia mun­dial de la “violència de gènere”. És una eti­queta prou freda per desig­nar un tema tan punyent: homes que mal­trac­ten les (seves) dones. Mal­trac­ta­ment físic i psi­cològic, i mol­tes morts. Les estadísti­ques ens demos­tren que en països amb altes cotes de població uni­ver­sitària, com el cas dels nòrdics, el feno­men per­sis­teix. És difícil pene­trar en el com­plex ter­reny de les rela­ci­ons afec­ti­ves. Com es pot arri­bar a anul·lar tant, una per­sona? Això sem­pre em fa pen­sar en un model con­cret: Àrte­mis.

Per què Àrte­mis? Perquè és impla­ca­ble amb els que gosen vul­ne­rar el seu uni­vers femení. En un pas­satge del mite sorprèn un caçador, Acteó, espi­ant-la men­tre es banya nua en un gorg amb les nim­fes. Quan se n'adona, actua ràpida­ment esquit­xant-lo amb aigua. Gràcies als seus poders divins, el líquid trans­for­marà l'home en un cérvol que aca­barà devo­rat pels seus gos­sos ras­tre­ja­dors. En el qua­dre del polonès Henryk Sie­mi­radzki la veiem amb el gest ins­tin­tiu de mullar l'intrús. Al fons s'hi observa la figura mas­cu­lina amb unes banyes rami­fi­ca­des que li van crei­xent al cap. En la línia de Sar­tre, un voyeur és un vio­la­dor dis­fres­sat. Davant d'algú que pro­fana la inti­mi­tat sense permís, ja pots intuir que anirà a més i la res­posta ha de ser ràpida i clara. No és no. Sense excu­ses ni mati­sos.

Pot­ser és més popu­lar la imatge roma­nit­zada d'aquesta deessa, la Diana caçadora. Al Museu del Louvre hi ha l'escul­tura cone­guda com Diana de Ver­sa­lles que ins­taura en bona mesura el pro­to­ti­pus que s'ha uti­lit­zat durant molts segles: jove gràcil amb les sage­tes que li con­ce­deix el seu pare Zeus de petita, i una túnica curta que li per­met córrer lliure pel món natu­ral. Sovint la tro­ba­reu amb una mitja lluna enmig del front, símbol que la iden­ti­fica com la ger­mana bes­sona d'Apol·lo, el sol.

Però per al tema d'avui ens interessa més l'Àrte­mis arcaica amb tota la seva potència. El seu tem­ple més impor­tant era a la ciu­tat d'Efes, a l'Àsia Menor, i es con­si­de­rava una de les set mera­ve­lles del món (antic). Una de les ver­si­ons con­ser­va­des de l'Àrte­mis d'Efes tenia el ros­tre fosc, el to de la terra negra fecunda. També se li atri­bu­eix un ante­ce­dent en la figu­reta minoica de l'illa de Creta, la pot­nia the­ron o “senyora de les feres”, perquè ella domina l'entorn feréstec i els seus ani­mals. Àrte­mis con­viu amb natu­ra­li­tat entre cérvols, llops, óssos o lle­ons. I el món sal­vatge es regeix per altres lleis. Qual­se­vol d'aquests mamífers, davant el mínim indici d'amenaça, surt a pro­te­gir els seus amb urpes i dents.

A la natura no hi ha judici moral sobre el bé i el mal i si et des­pis­tes el depre­da­dor se't menja. Pot­ser començaríem per aquí, per man­te­nir a rat­lla els depre­da­dors (mas­cu­lins o feme­nins) del món modern. No s'hi ha de que­dar bé ni com­plaure'ls, ni en l'àmbit labo­ral ni per­so­nal i, menys encara en l'amorós, perquè al final les parets de la pròpia llar enco­brei­xen les grans pallis­ses.

A Àrte­mis se la podria acu­sar de cruel, però en deter­mi­nats moments cal invo­car aquesta part inte­rior ins­tin­tiva (i sal­vatge). La deessa té prou for­ta­lesa per aju­dar els vul­ne­ra­bles, començant per la seva mare, quan un gegant la viola. La premsa infor­mava fa un mes que un vio­la­dor en permís peni­ten­ci­ari va agre­dir una dona de Bar­ce­lona que va aca­bar a urgències. Davant d'agres­sors, des­co­ne­guts o pro­pers, tots, tots, hem de ten­sar l'arc, i si cal, fer diana.