Gramàtica de l'IEC

Aquest dime­cres arri­barà a les lli­bre­ries la nova gramàtica de l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans. La reforma ortogràfica –la que inclou la polèmica supressió de la majo­ria de diacrítics– no es publi­carà fins al pri­mer tri­mes­tre del 2017.

Amb prop de mil pàgines, aquesta gramàtica té diver­ses nove­tats res­pecte a l'ante­rior, la de Pom­peu Fabra. A diferència de la de Fabra, que era d'autor, la nova gramàtica és ins­ti­tu­ci­o­nal, ela­bo­rada de manera coo­pe­ra­tiva entre diver­sos gramàtics –entre ells Joan Solà– i ha estat revi­sada i com­ple­men­tada per dife­rents experts lingüístics. La tar­dor del 1995 es va començar a tre­ba­llar en el pro­jecte de la nova gramàtica par­tint, entre altres obres, de la gramàtica de Fabra, la gramàtica des­crip­tiva d'Antoni M. Badia i Mar­ga­rit (1994) i la Gramàtica del català con­tem­po­rani (2002), diri­gida per Joan Solà, amb la col·labo­ració de Maria-Rosa Llo­ret, Manuel Pérez Sal­da­nya i Joan Mas­caró, entre altres autors.

Però la gran nove­tat d'aquesta gramàtica, la revo­lució que repre­senta, és que pres­criu a través de la des­cripció. No és una gramàtica que cate­go­ritza la llen­gua en cor­recte o incor­recte, d'una manera infle­xi­ble, sinó que fixa la norma a través de la des­cripció. Des­criu la llen­gua des de dos punts de vista: el dia­lec­tal (és una cons­trucció comuna a tots els dia­lec­tes? És pròpia d'alguns par­lants?) i els regis­tres (és una forma que ser­veix per a tots els regis­tres? O és una forma pròpia del llen­guatge col·loquial?). D'aquesta manera, la norma no pre­senta les for­mes com a cor­rec­tes o incor­rec­tes, sinó que caldrà ana­lit­zar si l'ús d'una forma és ade­quat o no per a un con­text lingüístic con­cret, un matís que repre­senta un avenç lingüístic res­pecte a altres gramàtiques d'àmbit euro­peu. Ara ja no serà tot blanc o negre, caldrà ade­quar-se al regis­tre i al marc geogràfic de la llen­gua, una tendència que actu­al­ment ja s'aplica sobre­tot en l'àmbit de la cor­recció literària, en el qual el con­text marca el tipus de llen­gua i l'ús d'una llen­gua estan­dar­dit­zada, sense mati­sos, fa per­dre vera­ci­tat a l'obra.