Cultura

Crítica

música

Home negre en món de blancs

A Barcelona, actualment, l'atenció que desperten els concerts es mesura pel rebombori que hi ha entre l'audiència i el nombre de selfies. I, dimecres, a Bikini, el silenci va ser insòlitament rotund i ningú (pràcticament) va estar pendent del mòbil. Debutava a la ciutat Michael Kiwanuka, un londinenc fill d'ugandesos que van fugir del règim d'Idi Amin que, fa quatre anys, va debutar amb un disc que evocava el soul reposat i conscienciat de Bill Withers i que, al juliol, va publicar un d'aquells discos que, d'aquí a unes setmanes, figuraran en moltes llistes de resum del millor del 2016: Love & hate, produït per Danger Mouse.

Les expectatives eren altes i Kiwanuka les va complir amb un recital d'una hora i mitja intensa en què es va mostrar com un músic ben complet, hàbilment situat entre un discurs, a vegades, retro, i en altres moments, molt modern. Esprement a fons les atmosferes que sap crear amb cinc músics amb els quals s'entén perfectament, Kiwanuka va alternar tempos lents amb grooves endimoniats i va treure tot el suc de cançons tan poderoses com Black man in a white world, que en l'era Trump ressona amb una força evident. No està, encara, a l'altura dels seus mestres, però no hi ha cap dubte que algun dia no massa llunyà hi estarà.

Michael Kiwanuka
Festival del Mil·lenni
16 de novembre, Bikini


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.