Cultura

Crítica

Amb un pèl més de convicció

Després d'haver passat pel Primavera Sound els anys 2004, 2010 i 2014, els Pixies van oferir diumenge el seu primer concert en un club de Barcelona dels darrers 25 anys (per dir-ho d'alguna manera, ja que l'annex del Sant Jordi té més de pàrquing que no pas de club).

La presentació –encara que tímida: només 4 cançons d'un total de 29– de Head carrier, disc més defensable que Indie Cindy (2014), així com la plena integració en el grup de la baixista argentina Paz Lenchantin en el paper de Kim Deal, van ser dues novetats d'un concert que, no obstant això, va tornar a estar marcat per aquesta fórmula de “mil hits per minut” amb què Black Francis, Joey Santiago i David Lovering aconsegueixen fer bullir els seus recitals.

Els de Boston, amb cançons estel·lars de sobres, es van permetre aquesta vegada deixar Monkey gone to heaven a la guantera, però la del Sant Jordi va tornar a ser una nit d'enaltiment generacional d'un dels repertoris més influents i poderosos del rock alternatiu de finals dels vuitanta i inicis dels noranta.

Els Pixies van posar-se puntualment en marxa amb Cecilia Ann i, durant una hora i mitja, van defensar amb força menys apatia del que els és habitual perles com ara Nimrod's son, Where is my mind?, Vamos, Here comes your man, Bone machine, Crackity Jones, Isla de Encanta, Caribou, Gouge away, Debaser i la seva versió del Winterlong (Neil Young), moltes de les quals entonades per Francis amb el seu encara efectiu espanyol estrafolari i, unes amb les altres, enllaçades sense temps per respirar. Uns Pixies, aquesta vegada, amb el pilot automàtic desactivat i més convincents i naturalitzats que en entregues anteriors.

Pixies
Sant Jordi Club (Barcelona), 20 de novembre


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.