Art

‘domus artis'

El taller, pàtria dels artistes

David Ribas ajunta vincles anímics i familiars al seu estudi de Sant Pere de Riudebitlles

L'estudi es troba en un edifici del segle XVI

L'estudi d'un artista és una petita nació. El lli­gam de l'espai de tre­ball amb el cre­a­dor és tan anímic, que podríem dir que els artis­tes són del seu estudi. En el cas de David Ribas ho és encara més. Al seu taller hi té les arrels.

Tot i néixer a Bar­ce­lona, els seus orígens ances­trals es tro­ben a Sant Pere de Riu­de­bit­lles, a l'Alt Penedès, d'on era ori­ginària la seva família. El seu pare, que també havia nas­cut a Bar­ce­lona, va tor­nar quan un fami­liar li va ofe­rir un molí. Amb el temps, David Ribas va seguir les seves pas­ses i es va ins­tal·lar en una vella casa fami­liar, la maso­ve­ria del molí, al cos­tat del riu Riu­de­bit­lles, on fa anys s'arren­gle­ra­ven força molins pape­rers que des del segle XVIII fabri­ca­ven les superfícies per on ara llis­quen els pin­zells de David Ribas. “Tre­ba­llo en papers que tenen prop de 60 anys que es feien amb el cànem de les espar­de­nyes que la gent venia al dra­paire”, explica.

De la vella casa fami­liar en queda tota l'estruc­tura i la flaire de foc cre­mant, però el con­cepte ja no és el mateix. L'edi­fici de tres plan­tes, que fa unes dècades també havia estat galli­ner, té ara una dimensió artística. A dalt de tot de la casa, l'estudi. Pin­zells, pig­ments, paper, música i llum. Amb aquests ingre­di­ents cuina el seu art. Ho fa de manera dis­ci­pli­nada i apro­fi­tant les hores de pro­duc­ti­vi­tat cre­a­tiva que li donen les pri­me­res hores del matí. De les galli­nes al metafòric cant del gall que marca l'inici de la seva acti­vi­tat artística.

La casa que acull l'estudi és artísti­ca­ment auto­su­fi­ci­ent. Només d'obrir la porta prin­ci­pal, el gran rebe­dor ha esde­vin­gut una sala d'expo­si­ci­ons. S'hi alter­nen mos­tres de la seva obra amb la d'altres artis­tes locals o foras­ters, s'hi fan pre­sen­ta­ci­ons de lli­bres i també té un paper actiu amb la dinàmica artística del poble quan se cele­bra la Bien­nal d'Art, espe­ci­a­lit­zada, com no podia ser d'una altra manera, en obra sobre paper.

El paper ha estat impor­tant en la vida de Sant Pere de Riu­de­bit­lles i també ho és en l'obra de Ribas, que tre­ba­lla amb papers con­ser­vats de les velles fàbri­ques de la zona. El seu estudi és història i també el paper amb què tre­ba­lla una obra que apa­rent­ment no té res a veure amb els pai­satge que l'envol­ten. Els seus qua­dres són abs­trac­ci­ons. Una abs­tracció força orgànica amb pre­do­mini dels ocres i ver­me­llo­sos, colors molt lli­gats al nord d'Àfrica. Ribas ha fet mol­tes esta­des al Mar­roc i recorda com en tor­nar del seu pri­mer viatge la pin­tura s'havia trans­for­mat. “Els meus ini­cis van ser abs­trac­tes, però després vaig tenir una petita etapa figu­ra­tiva per tor­nar de nou a l'abs­tracció. En un prin­cipi els colors eren negres i gri­sos, però el colo­risme es va ins­tal·lar de tor­nada del Magrib.”

Les geo­me­tries que tre­ba­lla són diver­ses, però ara li apa­reix una figura recur­rent: l'escala. No sap ben bé si la forma res­pon al sim­bo­lisme que repre­senta la unió entre la terra i el cel o sen­zi­lla­ment al·ludeix a les esca­les que puja cada dia per anar de la planta baixa a l'estudi. Enmig del camí, la segona planta l'ha reser­vat al turisme que busca espais de natura i art tot cre­ant l'HD Riu­de­bit­lles, un allot­ja­ment de només tres habi­ta­ci­ons obert al públic i que per­met que el seu espai de cre­ació tin­gui un nou recor­re­gut.

El seu estudi està enca­rat al nord i al sud. El cantó nord dóna a “la Riera”, que és com es coneix el riu de Bit­lles, que pren dife­rents noms segons el tram, i la paret sud mira a un jardí inte­rior. La natura en dife­rents regis­tres impregna el taller en el qual tre­ba­lla amb l'única com­pa­nyia de la música. Apaga la ràdio quan es xerra massa. I no perquè les parau­les el des­tor­bin ja que té un altre regis­tre més con­cep­tual en la seva obra quan repro­du­eix fra­ses en un paper. Les parau­les ins­pi­ren el seu tre­ball. D'una de les parets de l'estudi penja un paper en què es lle­geix una frase de Maria Mercè Marçal: “L'escala fosca del desig no té barana”. Aquests dies dóna mol­tes vol­tes a la frase de Car­les Hac Mor: “La per­fecció és fei­xista”. No sem­pre col·lec­ci­ona fra­ses extre­tes de lli­bres. La premsa escrita també li dóna un bon mate­rial. No fa gaire va pren­dre nota d'una frase d'un arti­cle de l'artista Antoni Llena: “L'art és una ven­jança”.

Aquest ves­sant artístic té una part for­ta­ment con­cep­tual, però sense per­dre una sin­gu­la­ri­tat plàstica lli­gada amb el gra­fit. A banda dels gra­fits rei­vin­di­ca­tius amb què empas­ti­fava les parets del poble, David ha con­ti­nuat engan­xant sentències, pròpies o man­lle­va­des, a l'espai public. Ara ja no uti­litza l'esprai sinó que enganxa als murs els papers en què estan pin­ta­des les seves refle­xi­ons. En aquest sen­tit, l'obra de Ribas té, d'una banda, un sen­tit inti­mista, molt pri­vat i per­so­nal, i per l'altra, un caràcter social, sense que s'esta­bleixi una incom­pa­ti­bi­li­tat entre el seu uni­vers de sen­sa­ci­ons inter­nes amb el de la seva pro­jecció en el món. L'acti­visme cul­tu­ral ha for­mat sem­pre part del seu caràcter tot bus­cant com­pli­ci­tats amb altres artis­tes. L'her­me­tisme, que faria pen­sar en el tre­ball soli­tari de l'artista, és tren­cat per Ribas amb el desig de com­par­tir el seu art i experiències cre­a­ti­ves. I quan tot això s'esva­eix, pren nota d'un con­sell: “Quan no saps què pin­tar, agafa una escom­bra.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia