Anna M. Guasch. situació crítica
“Miró, Dalí i Tàpies s'han imposat massa”
Té sentit, la crítica d'art, avui?
La crítica d'art no ha deixat de tenir un destacat protagonisme especialment en l'art de les últimes dècades en què semblava que una altra figura li estigués trepitjant els talons: la del curador. Curador i crític han mantingut una mena de pugilat de protagonisme i en molts casos s'ha donat per sabut que el guanyador era el curador, però el treball de mediació entre una exposició i el públic, és finalment del crític i la seva escriptura.
El crític s'ha convertit en artista i l'artista en crític?
Sí, se n'ha parlat molt d'aquest maridatge entre artista-crític-artista. Crec que com va manifestar José Luis Brea, per tal que crític i artista es converteixin en un mateix personatge, haurien de compartir els coneixements i les competències necessaris per tal d'abordar els processos de transferència de l'imaginari. I no sempre és fàcil. És interessant fer notar que ja Oscar Wilde en un assaig de 1891 va plantejar aquesta doble qüestió: la del crític com a artista i la de l'artista com a crític, alimentant una vella dita que diu que el crític seria una mena d artista frustrat. Però creiem que en una situació com l'actual, marcada pels diàlegs rizomàtics entre els sabers, no ens hauria d'estranyar veure bescanvis de rols tot sovint.
Quin és el seu museu preferit? En quin no entra mai?
Potser sóc una mica nostàlgica i recordo antics viatges a París cap als anys seanta, en què mai no faltava la visita al Pompidou. Allà vaig veure exposicions de primera, d'aquestes que els actuals pressupostos no permeten fer. Sempre busco alguna excusa per anar al Pompidou i dedicar, almenys, una jornada a pujar i baixar escales, veure les exposicions i entrar a la Biblioteca Kandinski. I el museu que m'agrada menys és, i això pot semblar una paradoxa, ja que és un dels més visitats de Catalunya, el Museu Dalí.
Tàpies té successor?
Bona pregunta, que sempre plantejo als meus alumnes i no sempre troben la resposta. Qui ve després de Tàpies? Per a mi està clar quines són les generacions post-Tàpies, a les quals jo em dedico en els meus llibres i estudis. No voldria, però, personalitzar-lo en un sol nom, però sí parlaria d'artistes com Muntadas, Miralda, Francesc Torres, i això només seria l'inici.
L'art català ha viscut massa dels grans noms?
Sí, està clar. El triumvirat Miró-Dalí-Tàpies, per parlar d'artistes de la segona meitat del segle XX, s'ha imposat massa i no únicament en els discursos museístics, sinó en el terreny del mercat.
Per quins artistes aposta?
Jo començo per la generació post-Tàpies. I d'aquesta generació Muntadas i Francesc Torres em semblen dos artistes molt emblemàtics, amb una àmplia incidència des del conceptual dels anys setanta fins al moment actual de la globalització.
Realment interessa, l'art, al públic català?
No voldria ser molt pessimista, encara que els que visiten els museus són bàsicament públic estranger. Però es cert que les joves generacions estan desafiant aquesta aparent desídia i han creat una vertadera xarxa d'espais i propostes alternatives.
Som un poble artísticament madur?
Sí i no. Per això, i més enllà d'aquesta crisi tan llarga que ens afecta a tots, els directius de museus i responsables d'institucions museístiques haurien de elaborar tot un pla estratègic per tal de potenciar aquesta buscada maduresa.
Els polítics es creuen l'art català?
Aquí seré més clara: decididament no.
