cultura

patrimoni històric

En companyia d'un home bo

El Museu d'Història i l'Arxiu de Girona reben el despatx i la biblioteca de Carles Rahola

La recreació de l'espai d'intimitat i creació rescata l'escriptor del paper de ‘màrtir' i el revalora com a intel·lectual

Cada vegada que anava a Cadaqués, la terra dels pares, Car­les Rahola tor­nava amb alguna d'aque­lles pedres volcàniques per­fo­ra­des pel vent. N'hi havia per tota la casa, però sobre­tot al des­patx, damunt la taula o als pres­tat­ges, fent com­pa­nyia a les foto­gra­fies dels éssers esti­mats, als lli­bres i als papers. Aquí, s'hi pas­sava hores, lle­gint i escri­vint cada dia, amb aque­lla mirada audaç dels miops de gra­ve­tat, aju­dant-se de les ulle­res de pinçanàs, d'unes quan­tes lupes d'aug­ment i un llum de flexo que aba­tia sobre els docu­ments com un mecànic fent llum al banc del taller. En aquesta mateixa habi­tació, on va con­ce­bre el Bre­vi­ari de ciu­ta­da­nia, La pena de mort a Girona o Els jueus a Cata­lu­nya, pas­sa­rien l'última nit a cobert molts dels fugi­tius del gener de 1939, pro­te­gits per l'ener­gia secreta de les roques de Cadaqués. Cap d'ells obli­da­ria mai aquest gest d'hos­pi­ta­li­tat. Rahola era un home excep­ci­o­nal, d'una rec­ti­tud tan exem­plar, que se sen­tia en el deure d'esti­mar fins i tot les pedres.

Fa l'efecte que totes les seves coses, la màquina d'escriure, el tin­ter, la ploma, l'obre­car­tes, la car­tera de mà, el moca­dor amb les ini­ci­als bro­da­des, l'armari amb tan­ca­ment de per­si­ana, la capseta lacada amb el rellotge de but­xaca i tots els seus jocs de lents, la taula, el pen­ja­dor, els pres­tat­ges, i fins el fons dels calai­xos i els marcs dels retrats pen­jats a la paret, van que­dar empel­tats d'aque­lla seva noblesa reser­vada, tan poc osten­tosa, tan fami­liar com la pell del guant d'un germà gran. En part, la inten­si­tat amb què es per­cep el seu tacte bene­fac­tor es deu a la cura amb què la seva dona, Carme Auguet, i els seus fills després i els seus néts han pre­ser­vat intacte durant setanta-set anys el des­patx i la bibli­o­teca de l'escrip­tor al domi­cili de la ronda Fer­ran Puig, com una mena de san­tu­ari a la seva memòria, o com si d'un moment a l'altre hagués de tor­nar a entrar per la porta car­re­gat amb una de les seves pedres enyo­ra­des. Però els records pesen, també. Amb la mort d'Emili Ros Giralt, el seu gen­dre, el 15 de juny pas­sat, els des­cen­dents van haver d'afron­tar-se al temut desa­llot­ja­ment del pis, on la família havia vis­cut sem­pre de llo­guer. Rosa Ros Rahola, tement la dis­persió dels papers de l'avi que havien pre­ser­vat tres gene­ra­ci­ons amb tant d'amor, va acu­dir al cap de tan sols cinc dies a l'arxi­ver muni­ci­pal, Joan Boa­das, perquè valorés la con­veniència de fer-se càrrec de la docu­men­tació i els lli­bres que encara que­da­ven a la casa. Les filles de l'escrip­tor, Caro­lina i Maria Rahola, ja havien fet l'any 1996 una pri­mera donació a l'Arxiu de més de cinc mil car­tes, manus­crits ori­gi­nals, foto­gra­fies, lli­bres i revis­tes. Es trac­tava de com­ple­tar el fons amb els ves­ti­gis que es con­ser­va­ven encara al vell des­patx, però un cop al pis, men­tre exa­mi­nava i orde­nava els papers, a Boa­das se li va acu­dir pre­gun­tar: “I dels mobles, què en fareu?” L'ombra de tris­tesa que va cobrir fugaçment el sem­blant dels hereus, que es veien en el des­tret d'haver de mal­ven­dre'ls a algun anti­quari, va enco­rat­jar l'arxi­ver a ser ardit, i allà mateix, a peu dret, es va com­pro­me­tre a fer-se'n càrrec. No les tenia pas totes, però aquell mateix dia, sor­tint de can Rahola, es va diri­gir al des­patx de l'alcal­dessa, Marta Madre­nas, amb una capsa a les mans, una capsa que només es pot obrir tre­mo­lant. A dins, durant anys, la família hi havia guar­dat les note­tes que Rahola els havia escrit des de la presó, men­tre espe­rava la mort. La majo­ria són en cas­tellà, per força. “No agu­je­rear los botes de leche con­den­sada, pues se vierte. Besos.” “Las raci­o­nes han de ser más pequeñas.” “Nece­sito pan­tu­flas y vaso de noche.” Tren­quen el cor. En aque­lles hores hor­ro­ro­ses, dema­nava als seus una mica de til·la per sopar, uns mit­jo­nets de cotó, un pol­sim de rapè per a un com­pany de cel·la. I al final, en un paper estri­pat de pressa de la lli­bre­teta on va con­fiar els seus últims pen­sa­ments, aquell crit de clemència: “Podia anar-me'n. Com que no he fet cap mal i he cre­gut en la justícia, he res­tat ací, per a ser­vir la nació. Us he sacri­fi­cat, muller i fills! Per­do­neu-m'ho! Per­do­neu-m'ho!” Madre­nas, que va emo­ci­o­nar-se lle­gint-ho, va ava­lar sense dub­tar-ho la per­tinència d'una donació que honora Rahola, no pas per com va morir, sinó per com va viure. “La seva con­dició de màrtir ha enfos­quit la seva dimensió intel·lec­tual”, opina Boa­das, que veu en la recre­ació del des­patx una opor­tu­ni­tat de retor­nar a Rahola la seva altura cívica i cul­tu­ral a través del seu espai de cre­ació. Els mobles, part de la bibli­o­teca i els objec­tes per­so­nals s'han dis­po­sat de manera tem­po­ral al Celler del Museu d'Història, en un mun­tatge de Cris­tina Mas­fer­rer, però han de cons­ti­tuir el punt de par­tida d'una reforma inte­gral de les sales per­ma­nents dedi­ca­des a la guerra per traçar “un relat de vida” que doni pre­va­lença, afirma la direc­tora del museu, Sílvia Pla­nas, a “la ves­sant més humana, culta i civi­lit­zada d'un dels períodes més esplen­do­ro­sos de la Girona del segle XX”.

Els hereus signen l'acte de donació amb l'Ajuntament

E.V

Emili, Rosa i Francesca Ros Rahola, van signar ahir amb l'alcaldessa el conveni de donació del fons documental i bibliogràfic, dels mobles i els objectes que encara quedaven al despatx del seu avi. És un gest d'una civilitat exemplar que retorna a la ciutat alguna cosa molt preuada d'aquella ètica que havia regit tots els actes de la vida de Rahola. Entre els documents incorporats al fons Rahola creat a l'Arxiu Municipal el 1996, hi ha 1.182 volums de la seva biblioteca personal, molts d'ells amb dedicatòries dels autors, com Prudenci Bertrana, que recorda Rahola com “l'antic company de lectures per les cantonades, sota un fanal”; 1.556 cartes i postals de l'àmplia correspondència professional i familiar de l'escriptor; documents personals, com ara carnets, títols, diplomes, certificats, invitacions i quaderns de comptes, a més del testament i les notes escrites el 1939 a la presó; manuscrits, fotografies, impresos, fullets i algunes obres d'art, entre elles un paisatge de Francesc Gallostra, una creu de fusta i un peu de calendari d'Adolf Fargnoli, i un retrat que va fer-li Josep Aguilera el 1926. Hi destaquen quatre carpetes amb la documentació generada per l'Ateneu de Girona, que Rahola va dirigir de 1923 a 1936 i que va esdevenir el centre cultural de referència de l'època. El material, que inclou correspondència, contractes, invitacions a conferències, exposicions i concerts i un llistat de socis, té un valor extraordinari per estudiar aquesta entitat. Els objectes i el mobiliari es conservaran al Museu d'Història, per tal de recrear-hi l'ambient de treball de Rahola com un símbol d'enteresa, però també d'intel·ligència, d'afabilitat, de quotidianitat normalitzada. Un relat de vida, no pas de mort, insisteix Sílvia Planas, sobre “un home íntegre, un home bo”. La donació, doncs, ha adoptat un emblema feliç: un retallable de fusta, d'autoria desconeguda, amb la silueta caricaturitzada de l'escriptor, amb el barret, el bigoti cargolat, el pinçanàs i la carpeta sota el braç. El gran impacte d'aquest despatx és la capacitat de fer revenir Rahola a través dels objectes més insignificants: l'obrecartes, el raspall de les sabates, la pinta, uns guants, el tinter de vidre i la ploma Conklin, una bossa de primera comunió.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.