ENTREVISTa amb un dels pioners del ‘punk' britànic. Jordi Valls. ENTREVISTa amb un dels pioners del 'punk' britànic
“Vam viure la revolució generacional”
“Derek Jarman va patir per la producció”
“Els ‘punks' tocaven fins a les sis de la matinada” “Em sento atrapat pels tambors de Calanda”
“El punk no hauria existit sense els Pistols”
Jordi Valls (Barcelona, 1945) es va instal·lar definitivament a Londres el 1969 després de diferents estades a la capital britànica. El 1976, farts d'anys d'excessos del rock simfònic, va assistir a l'eclosió del moviment punk, que ompliria de ràbia i d'humor les principals capitals del món. Testimoni d'excepció, va gravar els primers concerts de les bandes Sex Pistols, Clash, Generation X, Damned i els altres, cintes que van ser la base de l'exposició The London Punk Tapes, exhibida al Santa Mònica el 2010. Activista incansable, va fundar als vuitanta Vagina Dentata Organ, que té una important discografia a través del segell World Surrealist Network System (Sistema de Comunicació del Món Surrealista). Fa una dècada va tornar a Barcelona, on es va instal·lar a l'antiga residència dels seus pares, un pis de travessera de Gràcia ple de llibres, quadres, records de les performances i discos, novel·les vuitcentistes angleses i clàssics catalans. Valls ha esdevingut una llegenda de l'avantguarda internacional, però manté el seu posat tranquil, de gentleman, parla sense histerismes i riu sovint. Al costat de l'aparell de música hi ha dues columnes de discos, una íntegra dels Rolling Stones i l'altra amb Miles, Sinatra, Dylan, Cohen i Ahmad Jamal. Ens acompanya durant l'entrevista el seu germà, Marc Valls, grafista i editor, amb qui col·labora sovint.
Quan va començar el ‘punk' a finals del 1976, vostè feia vuit anys que era a Londres.
Al 1963 vaig anar per primer cop a Londres per sis mesos, però m'hi vaig quedar un any. Em vaig enlluernar pel clima de llibertat que s'hi respirava i per l'entusiasme que hi havia al carrer.
En plena dictadura ‘beatle'?
Alguns de seguida vam veure que havien plantejat el grup per a papàs i mamàs, però de seguida van sorgir els Rolling Stones i els altres, i tot es va transformar. Vaig conèixer els Stones el 1964. Encara amb Brian Jones i abans d'haver gravat el primer àlbum. Aquesta coneixença ha estat un dels punts culminants de la meva vida, entrar en contacte amb els Rolling Stones abans de sortir de Londres. Va ser una experiència tan important com la participar en la gestació del punk, l'aparició de la música industrial i dels joves artistes britànics. Suposo que formen part de la meva recerca. M'he passat la vida buscant i sempre trobo alguna cosa, tot i que fa anys que la cosa s'ha posat difícil. Sé que sortirà alguna cosa nova, n'estic segur.
Com era l'escena d'aquell Londres encara amb les indústries i els obrers?
Veure les manifestacions dels miners a començament dels seixanta era impressionant. Jo no ho havia vist mai. Era un esperit revolucionari, on tots els vells esquemes s'estaven trencant. La gent es començava a deixar els cabells llargs. Era absolutament diferent d'aquí. Quan vaig tornar a Barcelona vaig treballar quatre anys a la SEAT, on quan travessava la factoria em deien maricón i em llençaven cargols...
Això va canviar, però...
I tant... Quan vaig tornar a veure els meus amics a la fàbrica, tots duien grenyes i es va fer un silenci sepulcral. Duien els cabells llargs fins i tot els grisos. Així és la vida...
Una vegada em va explicar que el ‘punk' es va generar després de patir durant mesos i mesos el ‘Tubular Bells' de Mike Olfield.
Va ser horrorós perquè tots vivíem en squats i a les festes no parava de sonar aquesta música obsessiva i reiterativa. Ho odiàvem i pensàvem que no hi havia alternativa, ni escapatòria. Jo no sabia tocar ni cantar, però no estava disposat a quedar-me de braços creuats.
Com se li va acudir, doncs, entrar en el terreny de la música?
Devia ser cap al 77 o el 78 [va a buscar les seves agendes i comprova que va ser el 17 de desembre del 1977]. Vaig llegir una entrevista amb el Genesis P-Orridge (Throbbing Gristle i Psychic TV) i em va obrir els ulls. Poc després de llegir l'entrevista em trobo aquest paio al centre de Londres, a deu minuts de Picadilly. Ell buscava una perruqueria perquè duia uns cabells llarguíssims i un triangle rapat al cap. Va haver-hi bona química perquè vam estar vint minuts xerrant. A la bossa portava una vagina dentada brodada, que jo ja coneixia per pintures de Picasso, Dalí, en parla Freud... Genesis em va convidar a la seva pròxima actuació i hem mantingut l'amistat fins ara.
No és gaire lluny de l'aparició del ‘punk'...
No, però aleshores passaven moltes coses al mateix moment. Les cintes dels grups punk les vaig gravar a l'estiu i la tardor del 1976 i al 1977.
D'on va sorgir la idea de gravar i no quedar-se en una posició contemplativa?
Em van agradar tant que vaig decidir dur les gravadores. La primera vegada que els vaig veure va ser al cinema del meu barri, Screen Islington Green. Tocaven durant tota la nit fins a les sis de la matinada. A l'escenari van passar els Pistols, els Clash i els Buzzcoks per una lliura. Hi havia reunits tots els punks de Londres, allà.
S'avenien entre ells o hi havia rivalitat?
Gens, es movien amb cordialitat entre ells. Quan anaves a veure els Pistols, les actuacions eren molt ràpides i apareixien altres bandes. Els mateixos membres dels Pistols i dels Clash es posaven a la cua per veure els grups que actuaven després.
Resulta curiós que sortís un estil tan trencador després dels anys de les impostures generades per Yes, Genesis, Wakeman, Oldfield, Pink Floyd, Tangerine Dream...
Això només m'interessava per menysprear-lo. Només continuava comprant els discos dels Stones, que la seva actitud era encara un revulsiu. Ara la gent s'hi ha acostumat, però els Stones representaven el trencament amb els pares. Fins aleshores, els fills volien ser com els seus pares, deixar-se el mateix bigoti, fer les mateixes receptes de cuina, clavats. Amb els rockers i els mods per primera vegada es va produir la revolució: vam viure la revolució generacional. Els mods, per exemple, menyspreaven els teddys boys perquè els consideraven del passat.
Explicava, en canvi, que compartien clubs i que simplement es separaven amb una línia blanca al terra.
Les baralles només es veien per la propaganda de la televisió, incidents aïllats que els mitjans engrandien i propagaven, però que jo no havia viscut.
S'ha dit que el ‘punk' va ser un muntatge de Malcolm Mclaren. És cert?
Jo crec que sí [riu]. Tenia la seva botigueta, amb la Vivienne Westwood, que era genial. Ell col·locava els eslògans i ella els seus dissenys, amb pantalons que duien corretges de camal a camal. T'ho imagines? Van entrar a trencar amb els imperdibles, les revistes, tot el tema de la moda. El punk va durar dos anys fins que els Clash van entrar en guerra i va haver-hi episodis tristos com la mort del Sid Vicious. Del que estic segur és que el punk no hauria existit sense els Sex Pistols. També van aparèixer grups ben interessants com els Joy Division, amb el seu compositor i cantant Ian Curtis.
Els va tractar?
Sí, perquè eren molt amics del Genesis. Procedien de Manchester i s'havien dit Warsaw Pact. Van tocar a Londres en diferents ocasions i els vaig veure als clubs de Manchester. Ens posàvem a primera fila. Va ser una llàstima el seu suïcidi.
Ha sentit parlar de la possibilitat que Curtis hagués entrat a Psychic TV amb Genesis P-Orridge?
No ho vaig sentir, però no vol dir que no existís. De fet, el Genesis va gravar una cançó dedicada a ell.
Vagina Dentata Organ es podria observar en paral·lel a alguns grups d'aquí com Esplendor Geométrico o Macromassa?
Al començament ens enviàvem moltes cartes amb els d'Esplendor perquè érem els pioners del moviment.
En algun moment va ser viable comercialment Vagina Dentata Organ.
No era l'objectiu. Jo tenia ganes de fer coses i el nom va aparèixer tal com t'he explicat. En aquella època el tema de la vagina dentada no era tan conegut com ara. Per exemple, quan vam anar al programa de la Paloma Chamorro, La edad de oro, ella mateixa em va preguntar com ens havia de presentar, si ho pronunciava en castellà o en anglès.
També va col·laborar amb el realitzador Derek Jarman, amb qui va fer una pel·lícula.
[El Marc Valls explica que Jarman va ser en aquest mateix pis de Gràcia acompanyat per Genesis P-Orridge] Sí, va ser una època intensa perquè el Derek estava molt interessat en el fenomen punk i alguna de les seves pel·lícules el pren com a inspiració o directament com a tema. També hi venia el Christopher Hobbs, que eren, amb el Derek, la mà dreta del Ken Russell, el que li feia tots el trucs i els atrezzos més efectistes. Necessitaves una calavera, i el tio immediatament te la feia, un fenomen. A la pel·lícula que vaig fer amb ells, Catalan, tot el que era qüestió d'escenificacions ho feia ell.
Va ser una pena perdre Derek Jarman o potser si hagués sobreviscut estaria com Peter Greenaway, fora de circuit?
No ho sé, perquè sempre havia tingut molts problemes per produir les pel·lícules. Va ser precisament quan estàvem a punt d'anar al programa televisiu La edad de oro quan ell estava buscant els diners per realitzar Caravaggio. Érem al Soho de Londres, amb el Genesis i el Derek, i vam anar a fer un cafè a Old Compton Street. Es va posar a plorar com un nen perquè no hi havia manera de trobar els calés per filmar-la. Després li va quedar una pintura, una obra mestra, però les dificultats varen ser enormes.
Una pel·lícula felliniana...
I tant. Més felliniana va ser la que va rodar en llatí, Sebastiane, també aquells anys, el 1976. Quan feia els grans trajectes amb el dos cavalls, de Barcelona a Londres fins aquí sol perquè els meus fills i la dona agafaven l'avió, pujava a l'àtic i em posava aquesta pel·lícula al vídeo només per sentir-la, per escoltar la música dels recitats en llatí. Cadascú té la seva manera de relaxar-se [riu].
Per què va decidir tornar a Catalunya després de tota una vida a Londres?
També hi va influir que els meus fills es van enamorar i van tenir fills amb persones d'aquí. Ells es van traslladar abans que nosaltres.
Prové del ‘punk' i de la música industrial, però esmenta com a referents Schöenberg, Mompou, Varèse, Stockhausen i John Cage, clàssics i avantguardistes. Se sent còmode en aquest àmbit?
La nova música electrònica anglesa poc tenia a veure amb Schöenberg o Stockhausen. A més hi havia la cosa afegida de la perversió dins aquest tipus de música. Pots dir el Marquès de Sade, el sado... Era un àmbit violent, on de vegades passaven coses, poques coses [riu].
Sempre els seus espectacles tenen aquest punt de sentit de l'humor, on el seny atrapa la rauxa, com l'homenatge a Buñuel que va fer a la Tate Modern de Londres.
Bé, això dels timbals, com a la Tate Modern, ho faig sempre, tot i que jo mai toco. No puc evitar sentir-me atrapat pels tambors de Calanda, tot i que a Londres vaig haver d'utilitzar un fuet en comptes del trencament de miralls, que no van acceptar per qüestió de seguretat. En canvi al Pompidou, malgrat les reticències inicials, ho van assumir.
Vagina dentata
“Les accions de Vagina Dentata Organ no es poden separar de la nostra discografia. Hem actuat arreu d'Europa i a Hong Kong. El primer disc, Music for the Hashishins, el vam gravar a Trident Studio, el mateix estudi on havien gravat Bowie, Zappa i molts altres”
Industrials
“En aquesta foto coincideixo amb David Tibet, Steve Stapleton i William Bennett, que van formar alguns dels grups més destacats del món electrònic, una alternativa als estils convencionals”
Whitehouse
“Vaig estar amb els Whitehouse al 666 de Barcelona a començament dels anys vuitanta. Representaven la cruïlla del sorollisme amb tocs del diví marquès de Sade, irrepetibles”
l'imperdible
“La iconografia de l'imperdible va tenir sort perquè era una manera ràpida de distingir els grups de la comunitat punk. Anaven molt junts els joves negres amb els punks: era una paradoxa ser antiracista i dur una creu gammada”
les agendes
“Des de sempre m'he acompanyat amb les agendes en el dia a dia. M'han acabat guiant per les rutes del passat, un laberint, on hi trobo concerts, cites, viatges, estudis de gravació, amics, la família i infinitat de sorpreses”
A portobello
“Al carnaval de Portobello em vaig trobar un equip de TVE que venien a filmar l'aparició del punk. Els vaig fer de guia i d'intèrpret i van acabar entrevistant-me, abans d'anar a casa de Guillermo Cabrera Infante. Això sí que és surrealisme”
