Un inici literari molt desitjat
David Monteagudo debuta amb èxit amb «Fin», una novel·la inquietant
David Monteagudo és un home popular a Vilafranca. En un municipi on el fet casteller es viu amb tanta devoció, Monteagudo pot dir, orgullós, que ha estat una peça del pilar de vuit dels Castellers de Vilafranca. Ahir, a Cal Figarot, el local dels verds, va experimentar una nova comunió amb els parroquians, més enllà dels castells, en la presentació de la seva primera novel·la.
David Monteagudo és una rara avis en el panorama literari actual. Nascut a Viveiro (Lugo) el 1962, viu a Vilafranca des de petit. Després del COU va fer un parell de cursos de filologia, però ho va deixar estar. Mai ha hagut d'escriure en les feines que ha desenvolupat. Això sí, és un lector voraç. Es declara «fan dels russos»: Tolstoi, Dostoievski, Pasternak, etc.; també de Faulkner, entre altres. Ara llegeix Proust. Exatleta, diu que es va posar a escriure per superar la crisi dels 40, i des d'aleshores els calaixos són plens de textos. Cap editorial se l'havia pres prou seriosament. Ara, a punt de complir els 48, li ha arribat el premi.
Fin és la història del retrobament d'un grup de persones que havien estat amics en l'adolescència. Una nit estrellada, en un refugi de muntanya, van pactar que tornarien al mateix lloc 25 anys després. I així ho fan, tot i que ja no es tracten des de fa temps. La trobada, però, es veu interrompuda per un episodi sorprenent, que portarà al límit cadascun dels personatges, que viuran un malson amb el neguit sempre present de la broma pesada que van gastar a un de la colla, a qui anomenen El Profeta, i que precisament és l'únic que no ha assistit a la cita. «La intriga és un element que sempre és present en tot el que escric. M'agrada atrapar el lector», explica l'autor. Més enllà dels elements de ciència ficció que marquen el desenvolupament de la trama, Monteagudo confronta els personatges i els posa al límit, per observar com interactuen. «És un escenari òptim perquè aparegui un heroi, però tots deceben els companys, perquè davant de la pressió treuen el pitjor d'ells mateixos», apunta. El nerviosisme de la situació enfronta constantment els protagonistes, i afloren tot tipus de rancúnies i odis acumulats. «Són bones persones, però infeliços per l'única cosa dolenta que han fet en la vida, i els pesa la culpa», assenyala Monteagudo. El desenllaç de la novel·la es manté en una volguda ambigüitat, amb un final «màgic, suggeridor, molt obert». «Volia transmetre aquesta angoixa i la clau és que no quedin clares certes coses, però fins i tot funciona com a novel·la de por i això no m'ho pensava», reconeix l'escriptor.
El català, un deute
«M'encantaria que es traduís al català. Després de tants anys vivint aquí, és com tenir un deute amb la gent», diu. En aquest sentit, pel fet de no escriure en català ha preferit situar la història en una geografia fictícia, encara que el lector més proper hi sabrà veure el paisatge penedesenc de Sant Quintí, el castell de Mediona i la urbanització de Can Verdaguer.
David Monteagudo, que actualment treballa en un magatzem d'embalatges de cartró a Torrelavit (Alt Penedès), ha esdevingut un focus d'atenció mediàtica, i l'editor Jaume Vallcorba ja li ha comprat els drets per publicar una novel·la anterior. A Fin hi ha un narrador extern, però l'autor explica que fins ara havia escrit molt sobre la seva infantesa, amb elements de ciència i superstició provinents de l'ambient rural gallec en què es va criar. De pare madrileny i mare gallega (mestra i envoltada de llibres), diu que a casa parlaven un castellà correctíssim i això li ha quedat. «Érem pobres però cultes!», sosté.
