Lluís Soler contarà demà «L'Odissea», d'Homer, traduïda per Riba, a Salt

Un home i un músic es tro­ben. Un recita un text i l'altre inter­preta la música, que és el con­tra­punt. Tots dos empre­nen un viatge i con­vi­den el públic a fer amb ells el camí, el mateix que va fer Ulis­ses fins a Ítaca, on es retroba amb Penèlope i el seu fill Telèmac després d'un gra­pat d'anys. Enrere que­dava Poli­fem, la ira de Posidó, Circe i els fea­cis, a més de l'acar­nis­sada lluita amb els pre­ten­dents de la seva dona.

Anto­nio Calvo és el direc­tor d'aquest viatge, i el pri­mer que va fer quan La Perla 29, a través de Soler, li va fer l'encàrrec, va ser recórrer a Marc Rosich per ela­bo­rar la versió i una dra­matúrgia «rea­lit­za­ble» d'una obra que Rosich ano­mena «immensa», però que no el va espan­tar, perquè va afir­mar que ja estava «acos­tu­mat», després de fer també la dra­matúrgia del Tirant lo Blanc, diri­git per Calixte Bieito i que es va estre­nar a la Fira del Lli­bre de Frank­furt. Rosich explica que la seva guia va ser el text intro­duc­tori de la segona tra­ducció que va fer Car­les Riba del poema èpic. El dra­ma­turg explica que ha inten­tat con­ser­var l'essència de la peça, fer sor­tir el més sig­ni­fi­ca­tiu i, al mateix temps, res­pec­tar la inte­gri­tat del text traduït magis­tral­ment per Riba. Rosich afirma que havien de tro­bar una dra­matúrgia que reflectís «el propi movi­ment del text, que caminés», i en aquest sen­tit lloa la feina de Lluís Soler. Per a l'actor, la força del text prové de «la seva ora­li­tat», ja que és un poema pen­sat per dir en veu alta, per trans­me­tre mit­jançant la tra­dició oral i que, un bon dia, va ser escrit, però la seva forma pri­migènia és l'oral. Soler explica que s'han adap­tat a l'oïda de l'espec­ta­dor actual, «acos­tu­mada a la natu­ra­li­tat», més que a la decla­mació, tot i con­ser­var les parau­les de Car­les Riba, una figura que va rebre elo­gis unànimes, per part del direc­tor del fes­ti­val, Sal­va­dor Sunyer, i dels mem­bres de la com­pa­nyia. La situ­ació ini­cial, que ni el direc­tor, ni l'actor ni el dra­ma­turg van voler reve­lar, és rea­lista, i passa en un espai sim­ple i recognos­ci­ble.