“Un protagonista ‘boig' té una insòlita llibertat”

La història està basada en un senyor que vaig conèixer el Sant Jordi de fa tres anys. Un neuròleg que havia patit una malaltia que els seus companys van diagnosticar erròniament i el van enviar al psiquiàtric. Després d'un any fora del món va aconseguir tornar a la normalitat. Volia que jo aprofundís en la seva odissea, especialment en el temps que ell no recordava.

No. A més d'una història impressionant, vaig trobar un fil per parlar de com una persona acomodada a una gran ciutat del primer món pot arribar a tornar-se boja... a causa de l'estrès. Perquè si bé els metges prefereixen parlar de factors mediambientals, l'estrès era un clar detonant de la malaltia.

Hi ha un test d'estrès que preveu tres nivells: de 0 a 150, de 150 a 300, i més de 300, que marca una situació crítica. Quan en Camilo es fa el test marca 506. Aquesta novel·la narra el camí d'un ciutadà normal cap al 506 i convida cada lector a preguntar-se en quin nivell d'estrès està vivint.

D'aquí ve el perquè del títol: en Camilo, el protagonista, ha estat educat per creure que posseeix unes defenses suficients per tirar endavant. Creu que l'esforç té una recompensa, que la família és un refugi incontestable, que l'autoritat és justa. Amb el temps, descobreix que la realitat no va així i sent que les seves defenses no serveixen. La decepció, la incertesa i la ràbia passen aleshores a governar el seu dia a dia.

Les defenses és una novel·la fruit d'una investigació profunda que m'ha permès entrar al cap d'una persona lucidíssima i alhora pertorbada. Vaig triar la primera persona perquè permet parlar des del cap del boig, en present i emprant un llenguatge sec, i també reconstruir el passat amb un llenguatge més harmònic i tendre gràcies al fet que en Camilo manté la memòria intacta i fluida; i exploro el seu estat a partir de què opinen d'ell, com el miren, com el tracten... A través d'un sol narrador, tenim tres òptiques. Els fets, si els deixes parlar, són més poderosos que qualsevol judici de valor. I més suggeridors.

El neuròleg real és un enorme lector –ha llegit tot Proust, tot Philip Roth...– i vaig proposar-li que l'escrivís ell. Va redactar 70 pàgines però no va quedar convençut. Volia una novel·la i no un llibre d'un metge parlant de metges i pacients. A més, aspirava a saber com havia estat la seva vida durant l'any que va estar fora del món. Aleshores vam pactar que seria una història sobre ell, però meva. En llegir la primera versió va quedar molt impactat. Malgrat les discrepàncies que pogués tenir, el llibre contenia una veritat tan essencial i emocionant que havia d'arribar al públic, va dir.

El descontentament social del protagonista l'empeny a tenir una amant, patirà un brutal assetjament laboral, participa a manifestacions per l'Estatut d'Autonomia, viu els atemptats de l'11-S i d'Atocha... Situacions que conviden a demanar-nos per què suportem i creem segons quines pressions.

La bogeria d'en Camilo té una part higiènica, l'empeny a repensar-se. Aquí es va liquidar la paraula franctirador per motius políticament correctes. Es va intentar substituir per lliurepensador, que no va triomfar. Ara no tenim cap paraula que defineixi l'autor que opina amb esperit crític sense dependències polítiques. Per això, un protagonista boig té una insòlita llibertat per dir-nos com som, sense inhibicions.

Aquest boig és infinitament significatiu perquè m'ha permès lligar el meu passat viatger amb la meva nova etapa, reivindicant tant un gènere literari com un protagonista aparentment marginal.