cultura

Literatura

La carpeta és bona

És un híbrid d'assaig, d'erudició, de novel·la
A l'Empordà hi ha tres grans grups humans

Al'Empordà hi ha tres grans grups: els que hi viuen, els que són empor­da­ne­sos i els que, a més de ser-ho, de tant en tant neces­si­ten rea­fir­mar-ho. Pot­ser perquè a vega­des els sem­bla que no ho aca­ben de ser del tot. L'Adrià Pujol és d'aquests ter­cers. Però coneix l'Empordà molt millor que quasi tots els del segon grup –ben entès: el Baix Empordà; l'Alt, és com Sibèria–. La Judit Pujadó i jo vam des­co­brir-lo i vam des­co­brir-ho a Esca­far­lata d'Empordà, vam cor­ro­bo­rar-ho amb Pica­dura de Bar­ce­lona –Bar­ce­lo­nins: Pla ja ha arri­bat!– i l'edi­tor Josep Lluch va fer el ter­cer pic i el repicó amb la Guia sen­ti­men­tal de l'Empor­da­net, que no és ben bé una guia perquè no hi tro­ba­reu la cova dels Nyer­ros fins a la ter­cera edició.

Ara, amb La car­peta és blava, sem­bla que ens parla del collo­nar. Miquel Martín prova de deli­mi­tar què és collo­nar en el pròleg. Però ja en el pròleg indica al lec­tor que hi sor­tirà tot i tot­hom: d'Aristòtil a Josep Pla, Ven­tura Amet­ller i fins i tot un tal Xavier Cor­ta­de­llas. Ja es veu, doncs, que en això del collo­nar –jo en dic també aco­llo­nar– hi quep –perdó, hi cap– pràcti­ca­ment tot i tot­hom: gent que aco­llona i gent que només ha estat aco­llo­nada, collo­na­des diver­ses, bro­mes, sar­cas­mes, anècdo­tes, iro­nies, opi­ni­ons, per­so­nat­ges que bada­llen, per­so­nat­ges que ens pre­nen el pèl, elu­cu­bra­ci­ons, pica­des d'ullet, geo­gra­fia empor­da­nesa, dub­tes i, sobre­tot, mol­tes i mol­tes cites.

De manera que, tot seguit, a les pla­nes que con­ti­nuen el pròleg, l'Adrià no fa res més que con­fir­mar el que Miquel Martín escri­via al pròleg: “I, d'entrada, recorre als pesos pesants de l'antro­po­lo­gia i el pen­sa­ment: [...] Kant, Hegel i Batai­lle [...] (però no us espan­teu pas)”. Un altre que aco­llona fi, en Miquel. No us espantéssiu pas, però aneu pas­sant a la dutxa.

Ni ell ni en Pujol no tro­ben collo­nar al dic­ci­o­nari. Els falta afe­gir-hi una a. Aco­llo­nar. Hi és, però només en el sen­tit d'aco­var­dir. I aco­llo­nar no és només això. O collo­nar, perquè els del tri­an­gle de les Ber­mu­des –Begur, Pala­fru­gell i Regincós, perdó, Regencós!– ho diuen així. I els de l'índex més ori­en­tal del tri­an­gle –Begur– a més de no dir mai el so neu­tre ini­cial, resulta que salen. Deu ser per això també que es collo­nar es va per­dent. Vas a Begur, et collo­nen i resulta que no entens què et diuen. I això si par­len, perquè en Paco Dolz parla poc. L'Adrià ens ho ha expli­cat uns quants cops en uns quants lli­bres.

Torno al començament. Si l'Adrià repe­teix a La car­peta és blava unes pla­nes de l'Eclipsi –un lli­bre que va començar un tal Perec i que ha aca­bat un baca­nard pas­sat pel pòsit de Ven­tura Amet­ller–, jo bé puc rea­pro­fi­tar una rat­lla que he escrit suara. A l'Empordà hi ha tres grans grups: els que hi viuen, els que són empor­da­ne­sos i els que, a més de ser-ho, de tant en tant neces­si­ten dir-ho. Abans els del grup del mig s'ente­nien en una llen­gua que no era a l'abast dels altres perquè collo­nar, tal com va repe­tint en Pujol i com repe­teixo jo, és també for­mar part d'una tribu. Només s'entén del tot –o un xic– quan se'n forma part. Abans, doncs, entra­ves en una bar­be­ria, i veies que hi havia mig poble i que et tocava que­dar-t'hi fins a les peti­tes. Com que ningú no et deia res, mono­lo­ga­ves durant cinc minuts arre­glant el món fins que, entre tots els afai­tats i els que afai­ta­ven, et con­tes­tava un i encara només et deia: “Prou.” Però prou no volia pas dir que t'atu­res­sis, sinó que encara et fal­ta­ven uns minuts més de gar­lar perquè el món comencés a notar-ho.

Avui, a mi em fa l'efecte que la majo­ria dels que aco­llo­nen són sobre­tot en el pri­mer grup. Però no pas tots els que viuen al Baix Empordà, sinó només alguns dels que hi han arri­bat fa poc. D'estran­quis i com han pogut. Perquè també com ve a escriure en Pujol, el collo­nar mal­viu difícil­ment en un medi domi­nat per l'edu­cació, per la civi­lit­zació, pels egos i pel nou­cen­tisme. I és per això que, entre tants que fan taques i que es diuen pin­tors o que entre tants que s'auto­pu­bli­quen o que publi­quen per als amics i que es diuen escrip­tors, el collo­nar no s'acaba d'enten­dre. N'han de dir iro­nia, que no és ben bé el mateix perquè la iro­nia és una adhesió incom­pleta, com escriu Pujol. Que collo­nar és ésse-ne, diguem-ho a l'empor­da­nesa. For­mar-ne part.

La car­peta és blava té un subtítol molt planià: Notes sobre l'humor empor­danès. És tan sen­tit que és un xic empor­darès. Però és acla­ri­dor i efec­tiu. I exacte. Mossèn Pujol, vós que en sabeu, vós que heu con­ver­tit La car­peta és blava en un híbrid ben acon­se­guit d'assaig, d'eru­dició, de collo­nada, de gus­pi­reig i de novel·la, il·lus­treu-nos, ara que podeu viure d'escriure, amb més exem­ples i amb més anècdo­tes. Que, si no ho feu, hi ha el perill que amb tanta cita d'eru­dició uni­ver­sitària com hi ha en aquest bon començament, aca­bem tor­nant-nos més avor­rits i més rucs. Sí. Aquest pri­mer volum està bé. Però hi ha més budell que no pas sal i pebre. Sort del gran espe­tec de la bona traca final. Mossèn: quins últims capítols de reve­rend, que diria Pla! Ens aco­llo­nem perquè estem vius, però només s'aco­llo­nen els que són vius. Vós que en sabeu, doncs, aneu a les anècdo­tes de fons, que en el fons hi ha la superfície, tal com repe­tia també Pla. Cara a bar­raca, doncs, i rumbo al Cairo!, que deia el Godo.

La carpeta és blava
Adrià Pujol
Editorial: LabreuBarcelona, 2017Pàgines: 294Preu: 16 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia