cultura

un viatge històric

El moment ho demanava

LLa història ha de valorar iniciatives que concreten sumes de voluntats polítiques, que van prenent identitats polítiques diverses segons estratègies definides per conjuntures

La dic­ta­dura de Primo de Rivera (1923-1930) no fou un període erm si con­si­de­rem l'acti­vi­tat política resis­tent. El viatge de Fran­cesc Macià (1859-1933) i de Josep Car­ner-Ribalta (1898-1988) a Mos­cou entre octu­bre i novem­bre del 1925 en fou prova fefa­ent. L'objec­tiu era acon­se­guir suport econòmic i polític a fi d'orga­nit­zar un aixe­ca­ment al Prin­ci­pat coor­di­nat a través del Comitè d'Acció de la Lliure Aliança, pla­ta­forma for­mada per la CNT, el PNB i Estat Català, i poste­ri­or­ment ampli­ada amb el PCE.

La recerca d'Uce­lay Da-Cal i Joan Escu­lies a Macià al País dels Sovi­ets (Edi­ci­ons de 1984) ana­litza minu­ci­o­sa­ment els objec­tius de l'empresa dels dos inde­pen­den­tis­tes esmen­tats a la Unió Soviètica, un any després del traspàs de qui fou símbol de la revo­lució soci­a­lista, Vla­di­mir Lenin (1870-1924). El lec­tor, en con­seqüència, podrà capir quin era el con­text polític de la nou­nada revo­lució que, ales­ho­res, es deba­tia entre l'orga­nit­zació de l'eco­no­mia soci­a­lista i la direcció del soci­a­lisme en un sol país. Aquest rere­fons –amb dures llui­tes inter­nes al si del Par­tit Comu­nista Rus– con­di­cionà la manca final de suport dels comu­nis­tes de l'URSS al pro­jecte insur­rec­ci­o­nal maci­a­nista. L'ambi­ent polític i humà –de vega­des amb un oportú to novel·lístic– resta esta­blert en espe­ci­fi­car els inter­pel·lants soviètics de Macià i la seva relació amb com­pa­tri­o­tes –Andreu Nin– que s'adhe­ri­ren a la coor­di­na­dora revo­lu­cionària mun­dial: la Inter­na­ci­o­nal Comu­nista.

Macià al País dels sovi­ets acon­se­gueix aquest propòsit –deno­tat al segon capítol per­to­cant a les ali­an­ces maci­a­nis­tes (1923-1925)– sense el qual és difícil d'enten­dre per què el diri­gent d'Estat Català intentà un any després l'alli­be­ra­ment del Prin­ci­pat amb l'intent insur­rec­ci­o­nal de Prats de Molló, que s'hau­ria asso­lit si no hagués estat per la delació d'un con­fi­dent.

A través d'aquest viatge, ini­ciat des de l'exili pari­senc de Macià, queda entès el con­text que havia con­di­ci­o­nat l'ori­en­tació política al vol­tant del fet naci­o­nal, i el dret a l'auto­de­ter­mi­nació dels pobles, ales­ho­res deter­mi­nat des de la Inter­na­ci­o­nal per l'alli­be­ra­ment colo­nial. Aquest fet, no pas menor, fou un dels que inci­di­ren en la dilació del suport a la idea alli­be­ra­dora de Macià. L'altra vari­a­ble a tenir en compte –el secre­tari del PCE, José Bulle­jos, hi tingué una influència sig­ni­fi­cada– és la poca efec­ti­vi­tat que els comu­nis­tes rus­sos –repre­sen­tats pel diri­gent Niko­lai Buk­ha­rin (1888-1938)– veien en la pla­ni­fi­cació de la insur­recció, que Macià acom­panyà de dos infor­mes sobre la tra­dició revo­lu­cionària i el grau d'implan­tació de les idees comu­nis­tes al Prin­ci­pat.

Fou un viatge incòmode? La història no és una opció de blanc o negre, ni tam­poc una comp­ta­bi­li­tat d'èxits i fra­cas­sos: ha de valo­rar ini­ci­a­ti­ves que con­cre­ten sumes de volun­tats polítiques, que van pre­nent iden­ti­tats polítiques diver­ses segons estratègies defi­ni­des per con­jun­tu­res. L'opció mar­xista de sec­tors d'Estat Català impulsà, als anys trenta –Par­tit Català Pro­le­tari– una via d'alli­be­ra­ment naci­o­nal social.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia