“S’hauria de defensar més la cançó catalana”

Fa uns tres anys, l’Associació Joan Manén que presideix Daniel Blanc em va convidar a cantar una cançó de Francesc Pujol, i aleshores ja em vaig plantejar la possibilitat d’enregistrar un àlbum per recuperar tot aquest llegat. M’agrada la cançó catalana i me’n surto bé. En Daniel havia fet una recerca i havia trobat unes quantes partitures inèdites; en l’àlbum n’hi ha 16, de les 28 peces.

Vam buscar una temàtica per donar unitat a l’àlbum i vam centrar-nos en els poemes relacionats amb la natura, escrits per autors de finals del segle XIX i principis del XX, i vam buscar els temes més adients per a una gravació. Per exemple, vam deixar fora Blancafort i Mompou, però, en canvi, vam incloure temes de Francesc Pujol i Francesc Montserrat, un compositor totalment oblidat. Va compondre un cicle, Impressions de natura, de tres cançons, que dona títol a l’àlbum. També hi ha temes de Lamote de Grignon i Eduard Toldrà.

Demostren que a Catalunya tenim cançó de gran qualitat, al mateix nivell que la cançó francesa o el lied alemany, però degut a la guerra és un gènere que –tal com diu Miquel Desclot en el llibret– va quedar escapçat. Es nota que arrosseguem aquest parèntesi, que en part explica per què costa tant la música contemporània a Catalunya, perquè la història musical ha quedat truncada. Per tant, recuperar aquest llegat oblidat pot ajudar a resituar-se culturalment.

Estan molt lligades al noucentisme i al modernisme, i reben influències wagnerianes. Això es veu en les composicions de Montserrat, que escriu peces marcadament romàntiques. És un cas curiós perquè va guanyar un concurs de l’Orfeó el 1908, però després de la guerra va quedar colgat. També es va dedicar al teatre líric, tot d’obres que no han sortit a la llum.

La primera part estarà dedicada al lied alemany amb cançons relacionades amb la natura de Beethoven i Schubert, i a la segona cantaré cançons del CD.

El vam fer al Petit Palau el desembre passat en dues tirades de tres dies. Ens van cedir la sala i va anar molt bé. Hem de dir que els vincles d’aquests compositors amb el Palau són evidents: el mateix Francesc Pujol era assistent de Millet i durant un temps es va ocupar de l’Orfeó.

No ho crec, perquè aquí hem triat les cançons que s’adapten bé a la meva veu i, de moment, no hi ha cap projecte.

M’agrada combinar el recital, l’oratori i l’òpera, perquè d’una cosa se n’aprèn per a l’altra. Em vaig formar a Basilea per cantar oratoris i lieds, però després em vaig anar especialitzant en el repertori operístic rossinià i mozartià. El més important, i això ho tinc molt present, és respectar la veu i no forçar-la.

Et sents com a casa. En aquest tipus de repertori pren molta rellevància la lletra. Gairebé és un recital de poesia i la veu es posa al servei de la paraula.

Les poesies, de Tomàs Garcés, Josep Carner i Josep M. de Sagarra, tracten de la mort i l’enyorança de qui ha d’abandonar la seva terra. La natura encaixa en tots aquests sentiments i trobo que és molt actual avui dia perquè, si ens carreguem la natura, què ens queda? També s’hauria de defensar més la cançó catalana en la Schubertíada, per exemple, així com els intèrprets catalans, perquè en tenim de formats internacionalment. Trobo que el circuit de recital és escàs i en falta un de mitjà. Està bé que portin els grans noms del lied, però també cal deixar espai per als cantants del país, que també tenen una gran qualitat.