Promeses incomplides

A la sor­tida d'Ava­tar, la majo­ria dels espec­ta­dors no comen­ta­ven si la pel·lícula els havia agra­dat, ni si era bona o dolenta, és limi­ta­ven a dir que estava ben feta. Sem­bla com si les qüesti­ons tècni­ques siguin l'única jus­ti­fi­cació de l'espec­ta­cle. Des de fa uns quants mesos, tot allò que s'ha dit i escrit sobre Ava­tar no ha estat res més que una exal­tació de la seva pro­mesa tec­nològica. S'ha dit que mar­cava un abans i un després dins de la cre­ació d'imat­ges en 3D i que la seva revo­lució con­dem­nava a l'obso­lescència tota la resta de pel·lícules. L'excés de pro­me­ses amb què s'ha publi­ci­tat i el mal ús que n'ha fet certa premsa ha creat un horitzó d'expec­ta­ti­ves exces­si­va­ment ele­vat que resulta con­tra­pro­du­ent, i con­ver­tei­xen Ava­tar en una obra fallida. No és una pel·lícula mal feta. L'espec­ta­cle fun­ci­ona i hi ha algu­nes idees bri­llants en el seu inte­rior. La pel·lícula, però, fra­cassa perquè incom­pleix les seves pro­me­ses.

La pro­mesa que més expec­ta­ti­ves ha gene­rat Ava­tar és la del 3D. Després que les sales es can­ses­sin de pro­jec­tar imat­ges este­roscòpiques per al públic infan­til ha arri­bat l'hora d'afron­tar el 3D cap a un públic adult. Came­ron no pro­posa en cap moment cap reflexió estètica sobre l'ús del 3D, ni es plan­teja com por­tar la tec­no­lo­gia més enllà de l'efec­tisme que genera veure com alguns objec­tes s'apro­pen a l'espec­ta­dor i com la pro­fun­di­tat de camp es trans­forma en un joc de nivells entre els per­so­nat­ges. Sem­bla com si tota la con­cepció fos bidi­men­si­o­nal, i que el joc tri­di­men­si­o­nal no fos res més que una aposta final per fer un xic més espec­ta­cu­lar el seu visi­o­nat.

L'altre fracàs radica a no saber superar la bar­rera del públic infan­til. La història que explica pot con­si­de­rar-se com una bar­reja entre El último mohi­cano, Poca­hon­tas, Un hom­bre lla­mado caba­llo, La selva esme­ralda i Bai­lando con lobos. Relats que ens par­len de com un home fill de la civi­lit­zació blanca s'intro­du­eix en un poblat d'indis, i assu­meix la seva cul­tura ritual fins a inte­grar-s'hi. Final­ment, deci­deix enfron­tar-se con­tra els seus com­panys civi­lit­zats, que es pro­po­sen des­truir la civi­lit­zació. En tots aquests relats, es parla de com l'indi­vidu de la fron­tera des­co­breix l'har­mo­nia del paradís i ens des­criu com la pre­potència de la civi­lit­zació acaba des­truint el paradís, donant peu al nai­xe­ment del pecat ori­gi­nal.

Ava­tar es divi­deix en cinc actes per­fec­ta­ment deli­mi­tats: pre­sen­tació del món civi­lit­zat, infil­tració i des­co­berta del món pri­mi­tiu, des­trucció del món pri­mi­tiu, presa de consciència de la força per llui­tar con­tra el mal, bata­lla final. La diferència amb els altres relats és que a Ava­tar el pecat ori­gi­nal no deixa emprem­tes. El paradís no des­a­pa­reix, pot recu­pe­rar l'har­mo­nia.

James Came­ron comet l'error de fer una obra massa sim­plista on el dolent és una cari­ca­tura, on els bons no tenen psi­co­lo­gia i on totes les acci­ons estan per­fec­ta­ment deli­mi­ta­des. El públic infan­til no pot supor­tar que Adam i Eva siguin des­ter­rats del paradís. Per tant, és millor dei­xar caure una lla­gri­meta en el ros­tre de la noia i apos­tar per la feli­ci­tat eterna. L'excés de sim­pli­ci­tat fa que allò que vol ser tec­nològica­ment nou acabi sent temàtica­ment vell i estètica­ment kitsch.

Ava­tar no com­pleix les seves pro­me­ses, però no és cap des­as­tre. James Came­ron no és un gran cre­a­dor de for­mes, però sí que és un bri­llant home d'espec­ta­cle que sap com atra­par el públic a les seves buta­ques. Les prop de tres hores de pel·lícula pas­sen amb un ritme frenètic i hi ha alguns recur­sos visu­als que ens atra­pen. La nove­tat no ve tant deter­mi­nada pel 3D, sinó per la cre­ació de pai­sat­ges vir­tu­als i pel tre­ball d'expres­si­vi­tat del cos arti­fi­cial. Les esce­no­gra­fies tenen força visionària mal­grat la benei­te­ria que en alguns moments les envolta, el bes­ti­ari resulta creïble i el ros­tre de les figu­res digi­tals té expres­si­vi­tat. Tot ple­gat podria arri­bar a estar bé, però en cap cas cer­ti­fica l'existència de cap nou pas dins del món de la imatge espec­ta­cle.