cultura

Música

‘Aero-Santa Coloma’

Aerosmith regna en la tercera i última jornada del Rock Fest, en què Alice Cooper, la nit abans, va deixar impressionats els 20.000 assistents al parc de Can Zam

Aerosmith va començar envalentit el concert amb ‘Let the music do the talking’
El president Puigdemont agraïa ahir a Deep Purple haver tocat ‘Els segadors’

Poder tenir un grup com Aerosmith exemplifica com de gran i poderós ha acabat sent el Rock Fest de Santa Coloma de Gramenet, un festival que, en les tres edicions anteriors, ja va trepitjar fort amb noms com Iron Maiden i Judas Priest, però que, enguany, amb Deep Purple i Alice Cooper, a més dels antigament anomenats Toxic Twins, ha escalat unes quantes posicions en la no poc disputada lliga de festivals de rock dur a Europa. Aerosmith, ahir a la nit, va fer un incontestable veni, vidi, vici a Can Zam, i va posar en relleu que, entre Steven Tyler i Joe Perry, sembla que encara hi ha part d’aquella tensió que en Jagger i Richards ja fa temps que ha deixat d’existir, i que les constants balades amb les quals, en els darrers vint anys, han desafiat la seva audiència rock no els fan sonar desencaixats en un esdeveniment com el Rock Fest. Aerosmith, immers en una d’aquestes “gires de comiat” del món del rock que s’allargassen tant com sigui necessari, va començar el seu xou amb la projecció d’imatges històriques mentre, per megafonia, sonava el Carmina burana i, de seguida, va fixar un tempo accelerat amb Let the music do the talking (tota una raresa en els seus repertoris dels últims anys), Nine lives, Love in an elevator i Livin’ in the edge. Tyler cantava notablement bé, Perry traspuava intensitat amb la guitarra slide i, en tancar en aquell moment aquesta edició, feia la impressió que, si la seva és una gira realment de comiat, hauran plegat veles en força bona forma. Aerosmith va ser la cirera d’una jornada marcada també pel hard rock ric en melodies dels britànics Thunder, els australians Airbourne (que, tot i allunyar-se, de mica en mica, de la llarga ombra d’AC/DC, segueixen sent una banda més aviat discreta), Europe (que, tot i no estalviar-se The final countdown, no van sonar tan exageradament arcaics com es podia imaginar) i Alter Bridge (una jove banda d’èxit que palesa que, això del metal, no es limita a les velles glòries).

Alice Cooper no decep

L’amo i senyor del shock rotk, Alice Cooper, va guanyar-se a pols la nit abans ser considerat un dels noms a recordar del Rock Fest 2017. Els seus trucs escènics (la guillotina, la camisa de força, el llançament al públic “d’un bilió de dòlars”...) són més vells que Matusalen, fins al punt que la inclusió d’algun número nou que redimensioni l’espectacle li comença a urgir. Però el seu espectacle és tan eficaç i el seu repertori de clàssics tan frondós, que li és difícil no sortir en braços d’allà on toca. Amb tres paradigmàtics guitar heroes (un dels quals, l’atlètica i espectacular Nita Strauss), als quals a School’s out se’ls va afegir ni més ni menys que Joe Perry, guitarrista d’Aerosmith, el també anomenat The Coop va encadenar un èxit rere l’altre (No more Mr. Nice Guy, Under my wheels, Poison, I’m eighteen...), va recuperar temes no sempre presents en els seus repertoris (Brutal planet, amb la qual va començar, Cold ethyl, Escape, Lost in America...) i va fer entendre a qui no ho tingués present que, en això del rock, ell és pioner en un munt de coses. Haver de competir en grans festivals amb deixebles seus, i ser reverenciat per la comunitat metàl·lica, el van obligar fa uns anys a endurir bastant el seu so, la qual cosa ha desnaturalitzat part del seu repertori. Però haver sobreviscut davant la irrupció de milers de grups influïts per ell i continuar exercint de flamant cap de cartell en festivals com el d’aquest cap de setmana és, per a aquest vell aliat de Salvador Dalí (que, a l febrer, farà setanta anys), una justa i gran victòria.

Puigdemont i els Purple

El Rock Fest, després de tres jornades, una audiència d’uns 20.000 espectadors diaris i un total de 51 grups participants, va finalitzar ahir amb l’impacte encara calent de la versió d’Els segadors que, dissabte, van fer Deep Purple (“sempre sereu benvinguts a Catalunya”, els manifestava, via Twitter, el president Puigdemont) i la sensació que Catalunya, després d’uns quants experiments infructuosos, ja té un festival de rock dur i heavy metal consolidat i cada vegada amb més volada i projecció.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda