Música

Cultura

música

Wilco sacseja Cap Roig

Proclames contra Trump en una nit de rock i d’exhibició musical de la banda de Chicago

No és una estrella d’esmòquing que sofistiqui les nits inaugurals de Cap Roig . Però Jeff Tweedy, de Wilco , amb barret de cowboy, guitarra i aparença de client d’un bar de Missouri, és l’hereu de l’Amèrica tradicional, la que es manté a base de banjos, estètica country i d’aquell so Americana que s’ha fet contemporani.

La banda de Chicago va portar aquesta arrel divendres en la inauguració de Cap Roig, però també la del rock genuí, amb concessions a l’indie més delicat, en un concert esplèndid, de prop de dues hores; una trentena de temes amb els quals el grup va sacsejar l’ambient, curós, i un auditori, a priori distant, dels de camisa blanca i espardenyes d’espart. “Aneu molt ben vestits; us heu equivocat de dia, no és Woody Allen, som Wilco”, va dir fent broma Tweedy, recordant que els VIPS estaven convocats l’endemà amb el cineasta i també clarinetista. No era ple, però a les primeres files i a les últimes hi havia els seguidors, incondicionals, que van aconseguir crear complicitats amb els músics.

El viatge musical, eclèctic i una demostració de mestratge, de Wilco per la nit empordanesa de Calella, de posada en escena perfecte –brisa, lluna perfilant-se plena, mar i cel, tot alineat– va començar amb el passat amb la cançó Ashes of American flags d’un dels seus discs emblemàtics Yankee Hotel Foxtrot (2001), del qual també van sonar I am trying to break your heart –amb una atmosfera sonora elèctrica no sempre accessible– o, ja en els bisos finals, la cançó més identificativa: Jesús, etc.; l’èxit que fa alçar els mòbils. Abans de War on war, moment per a la proclama política contra Trump. Tweedy, en el que va definir com un acte de patriotisme, va reblar-ho amb un explícit “Fuck that man”. De la primera època, Being there (1996), l’aire alternatiu, reminiscències grunge ressonaven amb Misunderstood: tot un viratge sonor: de l’acústica a l’espasme i amb una lletra que evoca derrota. Del nou disc Schmilco (2016), més intimista, la delicada If I ever was a child i Someone to lose, que apuntala la base amb una guitarra amb ganes de sobresortir. I va explosionar amb l’exhibició solista del guitarrista Nels Cline, a Impossible Germany. A partir d’aquí, un públic dempeus, entregat, més pròxim, d’actitud, en un escenari com el Cruïlla que a la correcció que impliquen els seients i l’entorn d’un castell amb història. Hi havia hagut ovacions prèvies, ganes de rock, però Tweedy va dir que en “tocava una de trista” per donar pas a Via Chicago. Connexió explícita amb el públic quan va agrair amb un “m’agrada aquest punt del concert; gairebé som amics íntims”. Transicions que són lliçons musicals, per enllaçar, i en les pauses, canvis de guitarres per afinar, una constant; el so, excel·lent. Potència pel final amb l’electrònica rock, hipnòtica, de Spiders per passar al rock vitalista, clàssic modern, però que emana fi de festa de Monday.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Cinema

El BCN Film Fest obre portes i espera Meg Ryan

barcelona
Mònica Soler Ranzani
Novel·lista

“Faig ficció, però em preocupa molt la versemblança”

Barcelona

Model i artista amb final feliç

Barcelona
ARTS EN VIU

Ròmbic produeix un ‘site specific’ amb 10 titellaires pel seu desè aniversari

BARCELONA
sant feliu de guíxols

Dani Fernández, La Oreja de Van Gogh i Nil Moliner, al 2n Idilic Festival

sant feliu de guíxols
mostra

Nova exposició permanent a la Fundació Josep Pla de Palafrugell

Palafrugell
Crítica

Lloança al gran misteri

Besalú

El Festival de Música de Besalú s’avança a la primavera

Besalú
TEATRE

El Poliorama reivindica Gómez de la Serna i Valle-Inclán amb un cabaret

BARCELONA