Notícia d'un poeta portuguès

L' estimació per la poesia no està exempta de les mitologies personals. Els poetes creen una comunitat d'oients que li són fidels per raons moltes vegades poc raonables. Personalment, manifesto una petita devoció per la poesia portuguesa o la poesia polonesa. Per quines raons? Les simpaties obeeixen a una energia de fonts amagades de grat i rebuig complexes, que tal vegada tinguin a veure amb l'imparable instint de supervivència. I què tindrà a veure l'instint de supervivència amb la poesia? I per què amb la poesia portuguesa o la polonesa? De moment només podria contestar que un poeta de ribera com jo posa la seva estrella al cel que li agrada. I el llibre O acidente, traduït al castellà per l'editorial Quálea, ens dóna notícia d'un autor que sintonitza fluidament amb una funció pròpia de la poesia: la de fer de pont d'ànimes, la d'obrir perspectives noves en la visió, la d'oferir possibilitats d'entendre l'altre. Allò que diu Jorge Gomes a l'altra banda de la península desperta un eco que és interessant d'escoltar per aquestes contrades.

El llibre conté vint-i-un poemes i destaca pel caràcter presencial que dóna als objectes. Ja sabem que és un do dels poetes escoltar la veu dels ocells o fer parlar les pedres. En aquest cas, Jorge Gomes dóna veu a objectes d'ús quotidià en la vida d'un home com ara una tassa, un llapis, un rellotge o un telèfon mòbil. Amb un llenguatge narratiu planer, aquests objectes ens parlen d'ells mateixos i de la funció que compleixen en l'entorn de la vida d'un home i el seu fill. Cadascun dels poemes té un desenvolupament gairebé obvi, però amb un detall final resultant d'una observació lúcida o intensament lírica que, per contrast, els fa entrar en una dimensió poètica extraordinària, en les dues accepcions de la paraula, la laudatòria i la literal: fora de l'ordinari. El valor literari de cadascun dels poemes queda salvat per aquest fibló d'intensitat final. Però aquesta col·lecció de poemes aparentment independents uns dels altres encara ens ha d'oferir el plaer superior d'una veritat oculta. Hi ha silencis, indicis, atmosferes, buits, intencions que, un cop acabada la lectura del poemari, ens evidencien una interrelació entre aquests objectes i la vida dramàtica d'uns personatges que gairebé no es nombren. Cada poema era el fragment – i no ho sabíem– d'una història d'amor truncada per un accident. Havíem començat llegint poemes i hem acabat llegint una novel·la. I per què ens crida l'atenció aquest poemari, aquí i ara? Perquè exemplifica una poètica lluny de les veus convulses, d'engrut emocional, de les perversions entregades als petits drames egoistes que tant es valoren en una part dels nostres poetes. Gomes posa distància i distinció entre el seu jo i el seu poema. El poema és una obra d'art que obeeix a un sentit creatiu i compositiu intrínsec, no lligat necessàriament a l'experiència confessional. El poeta és un artista com ara ho és un pintor o un compositor. No és cap oracle que ha de mantenir la flama de cap essència mitjançant l'autoimmolació en el frec a frec amb el món hostil a la paraula, ni ser el portaveu d'una causa per més noble que aquesta sigui. El poeta és tan accidental com el gruista, el pagès o l'esmolador. La seva especialització no el fa més especial que el cirurgià, el físic quàntic o l'esporgador d'oliveres. No és cap profeta de cap religió. És un artesà que fa servir la paraula com altres fan servir el fang o els moviments escènics: per fer, simple i oberta a totes les expectatives de seducció o rebuig, una obra. Gomes és de l'estirp de poetes clars, lluminosos, imaginatius. Dels que disposen les energies de la seva intel·ligència per ser lúcids i poder, tal vegada, ser llegits fora de Portugal, arreu del món, aquí mateix, al nostre país, per exemple.