cultura

Etcètera

núria Puyuelo

El defensor de les llengües

Recordo que al pri­mer any de car­rera, quan arri­bes a la Uni­ver­si­tat que encara ets un mar­rec, Jesús Tuson  (València, 1939 – Bar­ce­lona, 2017) em feia classe d’intro­ducció a la lingüística gene­ral, els dimarts i els dijous a quarts de nou del matí. Ell entrava a l’aula –una d’aque­lles aules gegants, car­re­ga­des d’història, de la Facul­tat de Filo­lo­gia de la plaça Uni­ver­si­tat– amb un som­riure als lla­vis i un tallat a la mà. Era una de les dues assig­na­tu­res anu­als que fèiem al pri­mer any; l’altra era teo­ria de la lite­ra­tura.

Tuson va ser fun­da­dor i mem­bre del Depar­ta­ment de Lingüística de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, on va ense­nyar durant qua­ranta anys. El recordo com un pro­fes­sor molt pro­per, savi, amb vocació d’ense­nyant, paci­ent, agra­da­ble. Per intro­duint-nos en el món de la lingüística, ens posava un munt d’exem­ples i anècdo­tes que con­ver­tien aque­lles clas­ses, a pri­mera hora del matí, en ses­si­ons molt ame­nes i interes­sants des del punt de vista acadèmic. Amb ell vam conèixer la història de la lingüística, l’ori­gen de l’escrip­tura, vam des­co­brir Noam Chomsky, vam valo­rar la mera­ve­llosa facul­tat innata que tenim els humans de par­lar, a diferència dels pri­mats, i la importància de defen­sar la diver­si­tat lingüística. També recordo quan ens expli­cava que les llengües són el reflex de les cul­tu­res i, com a exem­ple, ens asse­nya­lava que men­tre nosal­tres només teníem un nom per ano­me­nar el color blanc, els esqui­mals tenien diver­sos noms per desig­nar les dife­rents tona­li­tats d’aquest color, ja que la seva rea­li­tat, envol­tada de neu, n’era una altra de ben dife­rent de la nos­tra.

Amb els anys, em vaig com­prar algun dels seus lli­bres. Recordo sobre­tot Una imatge no val més que mil parau­les, en què Tuson des­mun­tava cada un dels pre­ju­di­cis lingüístics de la nos­tra soci­e­tat: hi ha llengües rares o més fàcils? Les llengües que tenen més par­lants són més impor­tants? Hi ha llengües més moder­nes que d’altres?

I pel que fa a la plu­ra­li­tat lingüística, era un clar defen­sor de totes les llengües. “L’ave­nir de les llengües dependrà, és clar, de les rela­ci­ons de domini entre els pobles. Una llen­gua, però, con­ti­nuarà viva si els seus par­lants nadius no dei­xen mai de con­rear-la, si un poble no renun­cia mai a la casa de la seva consciència en què són pos­si­bles les simu­la­ci­ons sub­jec­tiva i col·lec­tiva, i hi ha la volun­tat comuna (és a dir, política) de fer-la viure per sem­pre més”, adver­tia en El luxe del llen­guatge.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.