‘Ayekoo. Yaa ye’

“Ayekoo”, saluda en Garba, el poli­cia ghanès. “Yaa ye”, res­pon a la segona temp­ta­tiva en Kayo, el forense ghanès edu­cat a la Gran Bre­ta­nya. La salu­tació tri­bal res­pec­tu­osa reco­neix que en Kayo tre­ba­lla i que fa bé la seva feina, per això no res­pon a la pri­mera, de tant con­cen­trat com està en l’anàlisi i cata­lo­gació de les pis­tes cri­mi­nals. I se’n surt, de donar sen­tit a les pis­tes i de resol­dre l’assas­si­nat. Encara que ho fa de manera que com­bina el rigor científic amb el res­pecte per les cre­en­ces ances­trals.

L’enigma de l’ocell blau inte­gra dues visi­ons del món, dos llen­guat­ges. Hi ha l’Opayin Poku, un vell res­pec­ta­ble que narra la història en pri­mera per­sona, donant pre­e­minència als valors tri­bals i al llen­guatge oral. Hi ha el nar­ra­dor en ter­cera per­sona, que relata la història des de la pers­pec­tiva d’en Kayo, el científic de for­mació occi­den­tal, i que uti­litza un llen­guatge estàndard. Tot això, sal­pe­brat amb parau­les de la llen­gua aixanti twi, que donen cro­ma­tisme al llen­guatge, sense difi­cul­tar-ne mai la lec­tura (hi ha un glos­sari final que podem uti­lit­zar o des­car­tar, l’opció tri­ada no ens dis­traurà ni de la musi­ca­li­tat de les fra­ses ni de seguir la trama).

Nii Ayikwei Parkes, que és poeta i músic, sap expli­car molt bé les coses en la seva pri­mera novel·la. Ha creat uns per­so­nat­ges creïbles, que mos­tren un ampli ven­tall de com­por­ta­ments humans: la des­con­fiança que esdevé con­fiança amb el tracte, el res­pecte, la soli­da­ri­tat, la bon­dat, però també la bru­ta­li­tat, la sub­missió, la boge­ria, l’avarícia, la mal­dat. Ha creat una història amb ritme, que va crei­xent a mesura que van pas­sant les pàgines. La situa en un temps molt con­cret, ja que tot s’esdevé de diu­menge a dis­sabte, en el mes de juliol del 2004. Hi incor­pora amb tota natu­ra­li­tat pin­ze­lla­des sobre la història moderna del país (la inde­pendència del 1957, el cop d’estat del 1981) però, sobre­tot, explica com és Ghana, un país que lluita per man­te­nir vius els aspec­tes posi­tius de la tra­dició i per fora­gi­tar la cor­rupció que impregna els orga­nis­mes de poder, a la ficció repre­sen­tats pels caps de poli­cia i per les clas­ses benes­tants. Són dos mons opo­sats que s’enfron­ten i que ja tre­uen el cap en el títol. L’enigma hi és per la trama científica i policíaca. L’ocell blau, per les ètnies que pla­nen pel lli­bre, com els ga, els Bono i els aixanti. L’ocell blau és un abe­lle­rol, com ens informa en Xavier Pàmies en la nota final (per cert, la tra­ducció que ha fet és esplèndida). Ara bé, no he aca­bat d’esca­tir quina és la funció nar­ra­tiva de la ploma blava d’abe­lle­rol que apa­reix al lloc del crim. Per mi que es tracta d’un McGuf­fin, com diria el gran Hitch­cock.