Sibarita de la cultura

La mirada no enganya i Eduard Castellet, mort aquest cap de setmana als 87 anys, era d’aquelles persones que a través dels seus grans ulls transmetia el seu entusiasme per la cultura. L’havia visitat algunes vegades al seu despatx de l’empresa familiar de corbates que regentava, al centre de la ciutat, quan era president de la Fundació Miró de Barcelona, per entrevistar-lo sobre assumptes de la institució. Cada cop que quedava amb ell, sabia que m’estaria unes hores de més perquè després de les preguntes de rigor sobre la Fundació, la conversa derivava cap a molts altres temes més, sempre amb la passió per la cultura com a transfons. Tant et podia comentar amb molt coneixement de causa l’últim concert de música clàssica al qual acabava d’assistir, com que estava rellegint Robinson Crusoe. Després posava per al fotògraf del diari amb una gran naturalitat i elegància. El movia el bon gust, un bon gust contagiós, però també el plaer que la cultura aporta, cosa que molts encara no s’acaben de creure.

Castellet ho tenia molt clar. La cultura és necessària per viure, cosa que va aprendre des de ben petit en el si d’una família burgesa (el seu germà gran era Josep Maria Castellet, assagista i promotor d’Edicions 62). Malgrat que es considerava un autodidacta, ja que li va tocar seguir el negoci familiar, Castellet es va involucrar a fons en diversos projectes culturals: va estar vinculat a iniciatives literàries com Edició de Materials i la revista Promos als anys 60; a les Joventuts Musicals, al Cercle Artístic de Sant Lluc i al Centre Unesco Catalunya. També va formar part del patronat de la Fundació Llorens Artigas i de la Fundació Phonos de música electroacústica.

Però on va deixar una empremta inesborrable va ser a la Fundació Miró, del patronat de la qual va ser president durant 20 anys, del 1989 al 2009. Van ser dues dècades d’expansió pel museu mironià, ja que durant el seu mandat li va tocar viure (i impulsar) la segona ampliació de l’edifici, negociar el dipòsit de la col·lecció de Kazumasa Katsuta i el centenari del pintor, el 1993.

Eduard Castellet va tenir clar, juntament amb la directora de la Fundació, Rosa Maria Malet, que ara es jubila, que la Miró havia de ser un centre de referència artística internacional, no només com a museu del pintor. Durant el seu mandat es van programar grans exposicions d’artistes internacionals com ara Andy Warhol, Mark Rothko, Robert Mappelthorpe i, entre d’altres, Alexander Calder. Li va faltar veure una exposició que sempre havia somiat: una antològica de Jackson Pollock.

Castellet també va cultivar la literatura, en aquest cas amb tres llibres de caràcter autobiogràfic: Norbury (1987), L’edat breu (1989) i Passeig enrere (2000). Són llibres que traspuen una certa nostàlgia dolça, un sentiment que també deixava anar quan lamentava que ja no estiguessin de moda les corbates de qualitat. Un gran senyor.