“La llengua et connecta amb la teva història”

Pau Miró volia fer una reflexió sobre el periodisme d’avui, sobre la precarietat i sobre com ha baixat –segons ell– la qualitat de segons quins mitjans. Cada dia hi ha periodistes que m’expliquen que abans havien de fer una cosa i ara deu, i això fa que es perdi rigor.

Sí. Al teatre, la precarietat ha passat factura a moltes companyies, a molts projectes. Ja ho deia el Josep Maria Pou, que a veure quan tornem a fer obres de més de sis personatges; això només s’ho poden permetre el TNC i el Lliure. Si el muntatge és car, els ajuntaments no el poden pagar, i no pot fer bolos.

Exacte. Programadors que sempre havien arriscat reconeixen que ara han d’anar a cop segur. I la situació del cinema també és tremenda. Al cap i a la fi, en teatre, a les males, si tens una sala petita i una càmera negra ja es crea el fet teatral. O al carrer, o en un bar.

Jo soc una persona cordial i molt amable [riu]. Això no vol dir que m’agradin les entrevistes. La meva feina és difícil d’explicar, és molt etèria. Jo interpreto el que altres escriuen, i em considero creadora només fins a cert punt. Però també entenc que els actors, les cares, portem gent al teatre. I és una feina de difusió de la llengua; jo he tingut la gran sort de treballar sempre en català.

Treballar amb la teva llengua et connecta amb tu mateix, amb la teva manera de parlar, amb els espectadors, amb una societat, amb la teva història. Tot i ser bilingüe, quan treballo en castellà em sento estranya, em sento pija. I m’agrada molt el castellà, és una llengua preciosa; poder interpretar Lorca és meravellós.

Amb els clàssics sempre tens mil referents, i està molt bé mirar-se’ls. Se suposa que tu has de fer una altra cosa perquè per fer el que ja s’ha fet no cal tornar-hi. Jo he tingut la sort de treballar les obres de nova planta sent dirigida pels mateixos autors, com Pere Riera o Pau Miró, perquè ells tenen tota la informació.

Sobretot les del Teatre Lliure. Jo sortia de l’Institut del Teatre i van ser deu anys d’escola constant. Fabià Puigserver, Lluís Pasqual, Lluís Homar, Anna Lizaran... Era aprendre de tot, com una esponja. Va ser una època meravellosa, tot i que tampoc va ser fàcil, era convuls, eren molts talents junts. Va ser com la meva infantesa teatral, va marcar una manera d’encarar-me a les feines que després he anat modelant amb la vida.

En aquesta feina cada muntatge és una família. T’expliques moltes coses, vivim junts moments de gran fragilitat... Es poden crear grans enemistats i grans amistats, però normalment duren fins a l’última funció. A mi això em feia molta pena els primers anys.

No renego gens del culebrot que vaig fer, va anar molt bé en el seu moment, va ensenyar moltes coses i vaig passar a ser popular de la nit al dia, cosa que pot jugar en contra teva però que jo he portat molt bé. N’estic molt contenta. A més la televisió em va venir en una època de la meva vida en què jo era mare, em costava molt això que té el teatre de no ser-hi a les nits perquè jo els volia veure créixer, i cada tarda a les 5 era a casa.

Va ser meravellós. Jo era la més gran de l’equip, i en sabien tant, eren tan creatius... Balagueró em va semblar un geni, tot el rodatge va ser inoblidable. Tot el que em deia per dirigir-me era fantàstic, era un visionari.