Cultura

exposició

John Morrison explora com destruir un quadre a la Valvi

L’artista anglès establert a la Pera inaugura avui la nova Exposició de Maduresa de la fundació gironina

La mostra revisa la seva obra dels anys vuitanta a noranta, i tindrà continuïtat el 2019

La Fundació Valvi dedica l’Exposició de Maduresa de la nova temporada, que inaugura avui (19.30 h), a John Morrison (Woodford, Essex, 1942), un artista anglès establert a la Pera des del 2003, després d’una llarga estada a Andorra, que continua sent un gran desconegut tot i la seva extensa trajectòria i el reconeixement de què ha estat objecte per bona part de la crítica.

Enquadrat tot sovint en un conceptualisme líric en la línia de Tom Carr, Morrison es mou amb comoditat entre unes obres que són, com diu ell mateix, “meitat escultures, meitat pintures”, pel fet que ni renuncien al tacte ni al color, ni al volum ni al marc, però sobretot perquè ni una cosa ni l’altra no tenen rellevància si no són portadores d’un esclat, un sentit, una emoció. Una obra, per a aquest artista que té una cura meticulosa pels materials que empra, com un artesà pels seus estris de treball, no és el resultat d’una teoria, sinó primer de tot un objecte, una cosa. La historiadora de l’art Leticia Martín, autora del text del catàleg, ho apunta de manera diàfana: el primer que veiem d’una obra és el llenç, la fusta, la pedra, i això també és el primer que oblidem quan parlem de pintura, escultura o arquitectura; li neguem, ben mirat, tot allò que és en si mateixa per assimilar-la exclusivament com un producte cultural. Tanmateix, diu Martín, “tota obra d’art necessita aquest estrat per subsistir”.

John Morrison fa, en certa manera, que les seves peces respirin a través d’aquesta evidència de realitat profunda que transporten, a través de “les textures arenoses, gelatinoses o granuloses” que inviten els dits a tocar, com li va passar a Leticia Martín durant la seva visita al taller de la Pera. No és, per tant, per cap ansietat genialoide que Morrison hagi capgirat la noció de quadre per treballar damunt el bastidor, el seu revers, sinó per l’alta estima que li suggereix fins i tot aquesta part aparentment subsidiària de l’obra que n’és en el fons la seva estructura fonamental. El crític Jaume Fàbrega va escriure al seu dia que Morrison s’havia endinsat en una investigació en què els conceptes de tela o quadre, entesos com a objectes estètics, havien perdut significació, i el que proposava, per contra, era una exploració de “totes les possibilitats de la destrucció del marc”. El conjunt de peces que presenta a la Fundació Valvi fins al 31 d’octubre, datades dels anys vuitanta i noranta, remeten certament a una voluntat de desconstrucció de la pintura a través d’un tractament quasi subversiu de la superfície, pintant la fusta, encolant la fusta, introduint-hi el collage, l’objecte trobat, el cordill de penjar, la firma d’autor, però l’obra que en neix no és discursiva en el sentit que es proposi alliçonar de res. L’acció a què ha estat sotmesa respon a una poètica i fins i tot a una moral, una moral que té molt a veure amb l’obstinació de l’artesà de Richard Sennett, que pensa amb les mans i que amb el seu treball cohabita temporalment amb la confusió, hi va a l’encontre, hi cohabita per comprendre des de dins tots els procediments que condueixen a una forma.

John Morrison o l’obertura a la intuïció, que inauguren avui la seva filla, la també pintora i fotògrafa Fiona Morrison, a més de Leticia Martín i el mateix artista, tindrà continuïtat amb una segona exposició prevista per a l’any 2019 que explorarà els orígens i la continuïtat de la seva trajectòria.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.