Cultura

la crònica

Postals subversives

És de gran, que he agafat aversió a les sabates de taló, que t’anuncien de lluny, com si fossis algú important que es dirigeix decidit cap a algun lloc. De petita, però, m’encantaven les de flamenca, suposo que per mimetisme amb els xous televisius dels anys setanta, que eren inconcebibles sense la dosi setmanal de la folklòrica espitregada esgargamellant-se per un torero, assistida per un cos de ball amb molt de vol de farbalans i molt de taloneig desesperat. Si després d’aquelles nits espanyoles no et tornaves un animal tràgic, és que mai no tindries sentiments. Llavors no estava pas de moda que les nenes portessin talons, excepte si eren sabatetes comprades en alguna barraca de fira, vermelles, amb llunetes blanques i cordades a l’empenya amb un botó que feia clic. Les meves van deixar mitja sola al balcó de casa, un residu com de suro engrunat, mentre provava d’imitar amb més pena que gràcia les ballarines que veia a la tele, fins que vaig entrar al Cau i la meva vida va fer un gir espectacular: el més urgent de sobte era aconseguir unes xiruques i un macuto. Vull dir amb tot això que hi va haver un temps que el flamenc formava part d’un procés de creixement que no s’avergonyia d’on venien els referents, fossin o no genuïns. De la mateixa manera que podies comprar al mercat pollets vius tenyits de colors, i ningú no es posava les mans al cap. Fins que creixien, es descolorien i la mare havia de cridar la pagesa del carrer Llarg perquè els vingués a degollar. Però aquesta és una altra història, una altra manera d’intuir la lliçó tràgica que conté també un pollet que creix.

Durant molt de temps, el flamenc ha estat alguna cosa que passava allà: en una altra època, en un altre món, a prop dels pícnics a la pineda, el Sis-cents del pare, les ulleres talla XXL de la mare, els gronxadors amb propaganda de la xocolata Torras, els miradors amb canons de guerra rovellats, la paella de porró i sangria, les pilotes de Nivea i les vacances a Benidorm. No semblava pas possible que tot això pogués tornar, almenys no sense que fes mal, com una fotografia antiga o un mirall acusador. I bé, fins i tot les sabatetes xarolades ha fet reviure Jordi Puig amb la seva dèria per col·leccionar postals i salvar allò que crèiem que ja no tenia remei: el mal gust, la pobresa, la vigilància opressiva, l’urbanisme sense ordre ni llei. Reunides al volum que acaba d’editar a Úrsula Llibres, Costa Brava postals, 1960’s-1970’s, aquestes estampes d’una vida quasi delictiva que durant una època vam creure rutinària i familiar són més que un àlbum d’afectes i fins i tot de nostàlgies; són, per damunt de tot, una mirada subversiva a aquella Costa Brava maltractada i al mateix temps adorable, la constatació que la primera experiència estètica sovint neix de l’error, de la innocència, del que no té cap valor, i que “el camí del coneixement consisteix precisament a ordenar aquest caos”. Ho va dir el mateix Jordi Puig divendres a la nit, durant la presentació del llibre en un lloc tan insòlit que molts creien que ja ni existia, la sala de festes El Cortijo de Roses, que continua dirigint el llegendari Paco de Lucio, amb 85 anys a l’esquena, seixanta dels quals els ha passat ballant per mig món i que té l’honor de ser, descomptant-hi Salvador Dalí, l’únic famós que apareixia a les postals de l’època. Divendres, des del tablao de la seva sala de festes, d’una dignitat gens degradada pels estàndards turístics d’avui —i a l’entrada de la qual conviuen sense conflicte la verge del Rocío i un catalaníssim “Déu vos guard”—, va declarar sense ni una mica d’impostura: “Jo ja estava mort, però em va trobar Jordi Puig i em va donar l’oportunitat de renéixer.” L’altre dia, el fotògraf de Lladó va obrar un altre miracle, i va fer renéixer dues-centes persones més.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.