la contra
Els senders de la llibertat
Lluís Pasqual afirma que «l'obra ‘La casa de Bernarda Alba' mostra un món d'intolerància sense cap mena d'ideologia al darrera; només la defensa del poder i del diner»
En una revista mensual gratuïta, sempre simpàtica i polida –el número data ja del 2010– llegeixo una entrevista actualíssima, feta, segons m'informen, en els darrers dies de l'any anterior, nodrida amb pensaments de la més alta condició, diguem-ho tal com sona. L'entrevistat és l'home de teatre –creador i director– de justa i amplíssima fama: el reusenc Lluís Pasqual. Val molt la pena llegir aquest text; llegir-lo i rumiar-lo, cosa no gens estranya perquè Pasqual és un intel·lectual de gran volada que ha volgut dedicar generosament una gran quantitat de les seves energies i de la seva passió a l'art escènic, encara que ell té prou capacitat creativa per haver omplert diverses vides lliurades a una vocació creativa. Té prou talent per haver excel·lit poderosament en especialitats diferents. Però de vida només n'hi ha una.
Lluís Pasqual –sigui dit de passada– no ha enganyat mai ningú. Fa força temps que el conec –encara que ell sigui molt jove i jo no gens– i sóc testimoni que sempre s'ha pogut llegir en la seva mirada –ho vull dir així mateix, encara que soni carrincle, tot i essent rigorosament autèntic– l'espuma de la genialitat. No és estrany, doncs, que valgui la pena llegir-lo. Lluís Pasqual, en aquesta revista que regalen en diversos quioscs, parla de teatre i parla, també, com és lògic, del que alguns en dirien política –en tot cas, de política al major– tot i que potser ho hauríem de denominar d'una altra manera per evitar confusions, a causa que molts (no tots) dels escorbútics (moralment) pseudopolítics que manen al món i a l'aldea, de dalt a baix, han desprestigiat la paraula original.
La darrera obra que ha recreat Lluís Pasqual és La casa de Bernarda Alba, de Lorca, el germà gran –com diu en l'entrevista– que Pasqual va escollir. A continuació afirma que l'obra «ens mostra un món d'intolerància, sense cap mena d'ideologia al darrera, només la defensa del poder i del diner, a través d'una façana de principis eterns darrere els quals no hi ha res». Em sembla que té molta raó, en Lluís Pasqual, i en té igualment quan diu a continuació –parlant in extenso de la societat i els seus components– que «tots tenim part de dretes i part d'esquerres, uns més, uns menys». I entenc, i la tinc enormement assumida, l'afirmació que fa tot seguit del paper important, capital, de l'educació. Gràcies a ella, assegura Pasqual, «quan un fa funcionar la intel·ligència i li han ensenyat a mirar el món s'adona que no pot ser de dretes: hi ha massa insolidaritat encara perquè un es pugui permetre el luxe de ser de dretes».
Fa temps que crec en la fórmula del pensament artístic (res a veure amb el bohemi) que busca la manera de veure-hi clar com la dels vells, dels autèntics profetes. És la que es necessita per fer-se responsable de la marxa dels pobles. Per altra banda i de sempre, la persona s'apunta a l'egoisme més sòrdid, que li ve de l'instint bàsic de conservació –conservació de l'espècie– que es deteriora, s'encega i adquireix una voracitat irrefrenable; és a dir, es caïnitza per falta de reflexió. (La intel·ligència pot domesticar els instints, i no únicament els sexuals, com pretenen moralistes miops, lluscs, o mal intencionats). Caldria seguir el que diu Pasqual i no s'ha fet, ni ho fem. Per perdurar, per sobreviure –ara com a poble– necessitem –més que mai!– la millor formació, la millor educació; ser fidels a la tradició assenyalada per la Mancomunitat i l'Estatut republicà, (sense ni comptar amb el traspàs de l'ensenyament) –dos inicis d'autonomia catalana frustrats per dues dictadures espanyoles d'ultradreta– que van demostrar la seva gran inquietud per intentar dotar el país d'una gran escola pública catalana. Una gran escola pública –en les intencions– molt superior en tots sentits a les que hem conegut, especialment a les gasives escoles privades d'ahir i d'avui, fóra la base perquè la ciutadania sabés mirar al seu voltant. És l'escola que mai no hem pogut assolir i que ara ens fa més falta que mai. Quan funcionés la intel·ligència col·lectiva, des de l'austeritat, caldria assolir la justícia, destruir les desigualtats, i llavors ja buscaríem, en tot cas, l'hedonisme (caríssim!) que es promet la dreta.
